Equip Editorial d'Unitat per la Independència
9 de març de 2022
Romandre neutral davant d’un conflicte acostuma a engegar un debat ètic-moral més o menys visceral segons la proximitat a la que un es troba d’aquest. Si aquest debat és extrapolat als estrats de poder, l'ètica cedeix el pas a la hipocresia i el cinisme més descarnat.
Aquestes setmanes, Ucraïna i Rússia ocupen la quota ‘Covid’ de l’agenda mediàtica i política de la nostra colònia -cantera de cinisme, tot sigui dit- i de la veïna Espanya. La mediàtica, per raons òbvies; la política, perquè cal, i més si la teva marca és la d’una democràcia avançada i occidental.
No obstant, a la pràctica, la gestió dels conflictes es perd en una escala infinita de grisos entre els que s’amaguen interessos, pactes i copes de sobretaula. I això, evidentment, no és propi només dels nostres temps. Si fem un salt al passat relativament proper, trobem un exemple prou il·lustratiu.
Durant Segona Guerra Mundial, Espanya es va adjudicar un paper neutral després de la desfeta de la guerra civil i la conseqüent decadència que vivia el país. No obstant, aquesta neutralitat pot ser diluïda amb molts matisos si es destaca el paper que Estats Units - en col·laboració amb Regne Unit - va jugar estratègicament per dissuadir Franco d’alinear-se amb les forces de l’Eix en la conquesta d’Europa. Nombroses van ser les pressions que van rebre els generals més propers a Franco - encoratjat principalment per Serrano Suñer per entrar de nou en guerra – a càrrec d’agents britànics i nord americans per tal d’influir sobre ell i evitar que un tercer estat feixista esdevingués un pol ofensiu al sud d’Europa.
Fins aquí l'estratègia emprada per EEUU semblaria coherent si l’objectiu prioritari era canviar el rumb del conflicte cap a la seva fi. Però el seu paper ’salvador’ s’esvaeix ràpidament quan a partir de la dècada dels anys 50 comença a riure-li les gràcies al règim de Franco -aïllat internacionalment- establint negocis, construint bases militars en punts estratègics del país durant la Guerra Freda, promocionant-lo com a nou destí turístic, facilitant la seva entrada a l’ONU o oferint la visita diplomàtica d’Eisenhower al 1959. Tot donant una imatge normalitzadora d’un país mediterrani i exòtic amb cunetes plenes de cadàvers i nazis estiuejant a les seves costes.
Malauradament, aquestes contradiccions per part dels dirigents polítics no són història del passat, tot i que l’agenda dels líders occidentals estigui avui guarnida de crides a la defensa de drets fonamentals, solidaritat amb les minories oprimides i condemnes fermes als atacs perpetrats pels ‘enemics de la democràcia’ i ‘l’Estat del benestar’.
A propòsit de la democràcia, crida l’atenció que, després de consultar les dades de l’Institut Internacional per a la Democràcia i Assistència Electoral (IDEA, en anglès), vàries de les potències occidentals com EEUU, Alemanya, Regne Unit, França o Espanya destaquin per no disposar de mecanismes de democràcia directa implementats en els seus respectius estats. Aquest no és un detall menor si es considera que l'eslògan socarrimat de cada comtessa electoral arreu és, en termes genèrics, el ‘d’acostar la ciutadania a les institucions’.
D’altra banda, sense abandonar el web de l’IDEA, mereix ser mencionat que Espanya figura com a estat fundador d’aquesta organització intergovernamental des del 1995 i resulta pertinent posar els ulls en Turquia, un país europeu de més que discutible qualitat democràtica amb qui Espanya manté estretes relacions en la provisió d’armament. En el seu cas, l’IDEA qualifica Turquia com un règim híbrid, en el que es combinen elements de l’autoritarisme i la democràcia, reconeixent que aquest tipus de règim acostuma a adoptar les característiques formals d’una democràcia sense respectar efectivament els drets civils i polítics bàsics. Concretament, a Turquia se l’adjudiquen puntuacions de baixa qualitat en matèria de drets fonamentals, fiscalització real del poder executiu i imparcialitat de l'administració pública.
Tornant a la més que coneguda relació comercial de caire armamentístic entre Espanya i Turquia, justament la setmana passada els últims contractes signats entre ambdós països eren objecte de debat al Congrés dels Diputats espanyol. L’empresa Navantia hi figurava novament com a proveïdora principal de material armamentístic per la construcció de portaavions i submarins turcs en els propers anys, després d’haver guanyat l’adjudicació en un concurs internacional en el que França, Alemanya i la Xina també s’hi van presentar al 2015.
Fent gala del seu cinisme, el ministre espanyol d’Afers Exteriors va decidir justificar l’ampliació de la col·laboració de l’estat espanyol amb Erdogan fent referència a la predisposició de Turquia d’esdevenir un estat de la Unió Europea i el fet de ser un país mediterrani al igual que Espanya. Uns motius de pes irrisori certament -tenint en compte els índex de valoració democràtica de l’IDEA- que podrien ser la imatge especular del segle XXI respecte a la col·laboració de EEUU-Espanya durant la dictadura franquista.
Val a dir que aquest debat al congrés va ser engegat per una pregunta formulada per part de la diputada Miriam Nogueras. Una pregunta totalment escaient però que no pot ser digna d’una medalla si no fos perquè la seva formació política continua validant les pràctiques antidemocràtiques a las que el govern espanyol sotmet a Catalunya. Les consideracions a fer serien les mateixes si la pregunta hagués fet referència a les connexions d’Espanya amb els Emirats Àrabs o l'Aràbia Saudita, on els drets fonamentals són també inexistents.
Curiosament, amb exemples com els exposats en aquest article, resulta inevitable establir una metàfora amb la impecable catifa vermella per la que desfilen els principals líders a la seva arribada a les cimeres internacionals. Una catifa trepitjada per dirigents amb títol democràtic com l’únic l’instant que els apropa a un esquitx de sang.