CATALUNYA EN CRISI

Aquests dies estem vivint una muntanya russa d’emocions i sentiments sovint contradictoris.

La sensació d’incertesa, por i alerta per la supervivència ens fa treure sovint, allò que normalment guardem només per a nosaltres. Durant aquests períodes de crisi, som capaços de treure el pitjor i millor de nosaltres, per això feia al·lusió a la contínua contradicció que vivim.

Jo, per desintoxicació pròpia, he optat per deixar twitter uns dies, i optar per reflexionar des de el mínim confinament mediàtic voluntari, si més no, estar informat, però no entrar a debatre discussions eternes que no duen enlloc, més enllà del cabreig i la impotència dels interlocutors, quan segurament cap de nosaltres, té la raó absoluta.

Des d’aquest confinament voluntari i quarantena d’opinadors mediàtics i hooligans fanàtics, intentaré donar una opinió des del meu punt de vista, de tot el viscut i vist fins a dia d’avui, i el que crec que ens ve al damunt.

La gestió de la crisi sanitària ha estat nefasta. Nefasta, per part del govern espanyol però també, per part del govern català. Han estat víctimes del tòpic «això no ens pot passar a nosaltres, això no ens passarà al països del primer Món». Aquesta va ser la primera valoració de tots els governs occidentals, fins que la crisi va esclatar a Itàlia. I quan va esclatar a Itàlia, i a la resta de països van començar a moure fils, aquí van continuar amb allò de « tenim el millor sistema sanitari del Món, estem preparats per solventar-ho, no som com els italians».

Espanya és un desastre, son provincians, tercermundistes i ‘’gloriosos’’, es creuen que tot ho poden solventar amb la raça, i posant els ous damunt la taula. Era evident que, davant qualsevol crisi mundial, tornarien a fer el ridícul com ha estat sempre. La mediocritat del «alto mando» és reconeixible a molts quilòmetres de distància, i la ineptitud de la seva classe política, també.

I tot això, es demostrarà aquesta vegada amb xifres, com sempre, però amb una diferència substancial amb qualsevol altra crisi, i és que serà amb la xifra de morts per la malaltia. Podran qüestionar o no, si Xina ha manipulat xifres, però el que no podran qüestionar, seran el resultats d’Alemanya i qualsevol altre país de l’Europa occidental.

El caos a les residències de la gent gran, a aquest país, és de jutjat de guàrdia. Fa molt pocs anys es concedien llicències amb uns filtres de dubtosa salubritat i qualitat, moltes han estat unes càmeres d’extermini. Les retallades en sanitat, van fer que hi haguéssin plantes senceres dels hospitals tancades, mentre hi havia gent amuntegada als passadissos d’urgències. La manca d’inversió en aparells i material mèdic és una constant des de fa temps, la contractació de personal és sovint en precari, amb uns horaris i sous de vergonya. A aquesta darrera part sobre la inversió i recursos, podem afegir al govern Català, que ha fet la gestió que ha fet durant uns quants anys. Si no recordeu malament, no fa tant, el sector sanitari no parava d’ alçar la veu demanant i reivindicant millores en tots aquest àmbits. Ningú els va fer cas.

Quan fas una gestió nefasta i retalles recursos humans, materials i de previsió, pots mal sobreviure el dia a dia, però quan et ve a sobre un exercici d’exigència màxima, entres en caiguda i col·lapse. Aquesta és la situació actual, col·lapse total del sistema sanitari.

No invertir en salut tindrà un preu, aquest cop en moltes vides humanes. Tot i copsant que, ningú te una vareta màgica per solucionar una crisi així, sí que es pot minimitzar els danys, amb una bona gestió i una preparació adequada, i insisteixo, ho podrem comprovar amb els resultats d’uns països i el resultat d’altres. Espanya estarà al capdavant, amb nombre de morts, conjuntament amb els països que tenen un tarannà similar a la seva manera de fer, com els Italians.

La meva estimada Catalunya i el seu govern, què podia fer, Catalunya, davant d’això?

Catalunya fa anys, que no té un president executor, si és que l’ha tingut mai. Catalunya fa molt que no té un govern efectiu i funcional. Hi va haver uns anys que, com a mínim, la gestió de les engrunes que ens deixen gestionar, es feia mitjanament bé, no massa, pel que hem pogut comprovar com uns quants, d’aquells governs, gestionaven misèries, però per darrera s’omplien les butxaques amb comptes a paradisos fiscals, o es feien un bon xalet a la Cerdanya, o la Costa Brava. El màxim que van saber fer, ha estat fer créixer Catalunya pel sector turístic i anar tirant, amb allò que podien, al sector públic. Però la petita i mitjana empresa, han estat deixades de la mà de Déu des que va caure la dictadura, i han sobreviscut pel tarannà del poble català, de ser treballador i conservador amb el seu patrimoni, i per iniciatives privades amb un mínim suport institucional.

I des d’ aquells inicis il·lusionadors del nou estatut i autonomia, ha anat minvant la qualitat i capacitat dels individus que ens governaven, fins arribar al límit actual. Aquests, no són capaços ni de ser corruptes. La mediocritat d’aquesta generació política i la que esdevé propera, son alarmants. No són capaços ni de complir amb allò bàsic, que és exercir el càrrec que ocupen.

Demanar a aquests polítics, que estiguin a l’alçada d’una situació com aquesta, o si més no, que siguin capaços de plantejar un escenari per assolir la independència, és un miracle que hauríem d’encomanar a Lourdes o al Vaticà.

Amb aquest escenari, no pots esperar que siguin capaços de desobeir ni a una mosca, per tant com qualsevol millor opció de gestió de la crisi, passa per no acatar les ordres del govern espanyol, poc es pot dir. Però sí diré, el que hauria fet un president fent de president, suposant-li unes capacitats que no té, i per tant, l’ escenari que plantejaré, serà si més no el desitjat per un ciutadà que li agradaria sentir-se orgullós del seu govern, però no pot estar-ne.

El problema de fons és no voler el poder, i per què dic que no volen el poder? Perquè en 10 anys quasi, de procés, no han fet absolutament res per tenir-lo. L’objectiu dels polítics “ independentistes”, durant aquests deu anys no ha sigut un altre que pressionar a l’ estat per forçar la possibilitat que els oferissin un referèndum pactat i poder gestionar qualsevol escenari, sense traumes ni riscos polítics, econòmics o socials. Mai l’objectiu en sí mateix, ha estat la independència. Això, et porta a ser un simple govern autonòmic que fa de la protesta i la queixa, la seva única arma, i una vegada apareix qualsevol situació de crisi, les possibilitats de tenir capacitats per afrontar-les son mínimes. No tens capacitat de decisió ( no estàs acostumat a prendre decisions importants i efectives) , i la més important de totes, no tens capacitat econòmica per afrontar ni poder fer trontollar al teu adversari polític, que vol fiscalitzar tot allò que fas o decideixes.

A qualsevol crisi, incloent un procés d’independència, tenir poder i solvència econòmica és fonamental. Aquest país, que tenim el teixit empresarial més potent de l’estat espanyol i de mitja Europa! Però els actors polítics “ independentistes” mai han buscat d’enfortir i donar poder i seguretat, a aquest valor afegit de la societat catalana. Si vols independitzar-te, el primer que fas, és tenir una feina que et permeti ser independent econòmicament, i després et busques un lloc on viure. Aquí, li deien al pare, marxarem èeee!!, però tanmateix, li entregaven el petit sou i li demanaven préstecs. Al mateix temps, li muntaven festes els dissabtes a la nit amb col·legues, i és clar, el dilluns tornaven a baixar el cap i a recollir les restes de la party, i a obeir per a poder seguir vivint al pis, sense rebre els càstigs i les bronques del pare.

Com s’adquireix aquest poder econòmic? Això no ho explicaré aquí , perquè no vull que acabin prostituïnt idees ni projectes, que és l’únic que acaben fent , quan els presentes un algú o una solució a un problema.

Descartada la possibilitat de tenir cap pes ni poder d’incidència sobre l’estat espanyol, si vols ser efectiu, i donar la possibilitat als teus de sobreviure i viure dignament, només et resta la possibilitat, de ser més eficient i avançar-te a les seves decisions. Els polítics catalans han tingut accés directe a l’evolució del virus al Món, de fet, el debat de com afrontar la crisi, s’inicia abans de gener amb el tema de la celebració del Mobile World Congress a Barcelona. Fa gairebé tres mesos d’això. Hi havia dues opcions, actuar abans, tenien totes les competències intactes, és més, van dir que tenien la capacitat de tancar Catalunya en dos dies, o esperar que ordenés l’estat espanyol. Van optar per la segona, i quan van veure el desastre, van tancar desesperadament la comarca d’Òdena, un dia abans del decret de l’estat d’alarma. A partir d’aquí, què ens trobem? Doncs ens trobem un allau de dubtes i despropòsits, no sé si tancar Òdena ha estat la solució, o si la mateixa, passava per tancar Catalunya, mai ho sabrem. El que sí sabem, és que a meitat de la setmana passada, encara moltes plantes dels hospitals romanien ben tancades des de les retallades del passat govern, i no es va fer absolutament res des de gener, per posar- les en marxa i tenir-les preparades. El període anterior a l’estat d’alarma, no es va comprar ni una mascareta o Epis pels sanitaris catalans. Veient el panorama d’Itàlia, no es va ni tants sols intentar de comprar o augmentar, el nombre de respiradors als hospitals Catalans. El dia anterior al decret de confinament de l’estat espanyol, la consellera del govern, ens deia que podíem sortir als parcs amb els nens a fer una volta. No es va prendre ni una mesura per habilitar espais, com hospitals, fins que els morts els han passat per damunt. No es tractava de competències , es tractava d’anticipació i eficiència, i potser, i dic només potser, perquè mai ho sabrem , ens podríem haver estalviat molts contagis i molts patiments personals. Podria seguir enumerant exemples d’inacció, però no cal, hi ha un demà que, segurament, podrem valorar passat un temps comparant xifres amb altres països, i és la manca d’eficiència i anticipació al problema. A Catalunya per la covardia i per poder culpar a Espanya de tots els mals, i a Espanya per prioritzar la qüestió econòmica i per fer allò que més bé sempre fan, la nefasta i provinciana gestió del seu país.

Per tant, deixeu de culpar a Espanya de tots els mals, els catalans som plenament conscients de quin és el seu nivell d’incapacitat, però a aquesta crisi, el govern català portarà a les esquenes molta responsabilitat, molta. Van tenir dos mesos per preparar-se abans del decret d’alarma i no van fer absolutament res.

I després què?

Una vegada, assolida una normalitat que garanteixi el normal funcionament del país, arribarà el moment d’exigir responsabilitats.

A Espanya, que assumeixi en la seva totalitat l’impacte econòmic de la crisi, no serveix ajornar pagaments, i impostos i avalar préstecs. Això, és endeutar la població, com fan habitualment. Una situació com aquesta, ha de ser igual a la que succeeix amb qualsevol desastre ambiental o climatològic, i per tant, l’estat hauria de ser qui assumeix la totalitat de la quantia del desastre. L’estat, té una capacitat de regeneració que no té cap empresa, té uns ingressos fitxes garantits. Ja voldria qualsevol empresari que li garanteixin un ingressos fixes de per vida, us puc garantir, que poques empreses farien fallida, ni tindrien números vermells com els governs. Per tant, hem d’exigir els empresaris i els treballadors a l’estat, que paguin fins l’últim euro de la despesa i pèrdues generades per aquesta crisi.

A Catalunya, dic Catalunya perquè aquest govern ha perdut qualsevol possibilitat de respecte i deferència, per tant, el nostre país, l’haurem de treure del pou nosaltres, la gent.

A Catalunya des d’una òptica independentista, passa per un canvi polític dràstic, i quan dic dràstic, dic total. Cap dels actors polítics, ni partits actuals, està ni estarà preparat per portar el país cap a la independència. I encara menys, per assolir un poder econòmic i de gestió, que ens permeti no dependre de les decisions d’Espanya absolutament per a tot. Com sóc conscient que, aquest canvi polític a nivell institucional, passa per un canvi total en el sentit del vot independentista, crec que hem de començar a construir el futur des de el sector privat, per assolir aquest poder de decisió, i de mentres, anar bastint alternatives polítiques reals a les existents per, finalment, assaltar el poder institucional al moment de fer efectiva la independència. Ho farem, s’està treballant des de fa temps en aquest sentit, i les sorpreses en un any o dos seran agradables. Esperem que també siguin efectives. La crisi econòmica que s’apropa és dura, però si ho sabem fer, les crisis sempre acostumen a ser una nova oportunitat de canvi, ho farem bé.

Per acabar voldria fer una demanda als Catalans independentistes, deixeu de justificar els polítics, per les seves paraules i proclames sovint buides de continguts i fets, i valoreu allò que fan amb efectivitat. Deixeu de perdonar la manca d’eficiència i treball, i sobretot la mentida. Aquestes, darrerament, ens han costat molts morts. Molts més, que aquells que ens van dir que ens els volien estalviar, no fent la independència.

I també vull citar aquell tòpic de “ després de tot això no res serà igual”.

Doncs sí, demà no res serà igual a avui, i això no passa per cap crisi. Passa perquè material i espiritualment, cada dia, és totalment diferent a l’anterior.

De nosaltres depèn que sigui millor o pitjor, només de nosaltres.

Ho fem millor?

Carles Santacruz.