Economia i Nació

S'ha fet el diagnòstic de la desfeta de Catalunya causada pels fets del mes d'octubre de 2017. Ha estat lent, ha costat pelar la ceba i arribar al cor per definir la malaltia. Al final una part coincideix en el fet que va ser una traïció. Pot ser un camí per aplicar una cura política.

Mentrestant, la vida segueix i l'enrocament de la gestió governamental fa que Catalunya es vagi empobrint materialment i nacionalment.

El referèndum del primer d'octubre va provocar la fugida d'empreses, sorpreses no tant pel que suposaria la independència de Catalunya -com va dir un directiu d'una multinacional nord-americana amb seu al Baix Llobregat: "no tenim cap problema, si ara venem a 50 països després vendrem a 51"- sinó pel desgavell governamental, la rendició, la fugida, la inoperància i el baixíssim nivell professional i moral dels gestors.

Es pot quantificar la pèrdua de PIB català per la migració d'empreses o pel canvi de la seu social a algun lloc d'Espanya, però no l'enorme mal que ha fet la substitució de negocis catalans per multinacionals o per delegacions d'entitats espanyoles principalment del sector serveis que tenen un contacte directe amb les persones.

La descatalanització dels equips directius i la contractació d'immigrants dirigint-los a integrar-se a la cultura castellana i d'aquesta manera obtenir fàcilment la nacionalitat espanyola, ha deixat entre dos fronts els catalans que veuen estupefactes com el seu país cada vegada és menys seu.

A la davallada nacional en forma de bola de neu hi contribueix a més a més de la rendició política i del col·laboracionisme governamental, la substitució del teixit empresarial genuïnament català per raons polítiques i el que és més trist, per raons econòmiques. Fons voltor es queden amb negocis fallits, i les multinacionals van a la captura, amb sucoses ofertes de compra, d'empreses catalanes rendibles i de prestigi. Qui s'hi nega a viure de renda i a no tenir maldecaps quan t'ho posen en safata i el que té el poder polític i econòmic et vol mort?

El desencant i la total inexistència d'un projecte de país no és el millor camp de cultiu per la militància econòmica que necessita Catalunya en aquests moments. Amb tot, la desfeta coincideix amb un canvi de paradigma mundial, en el que la innovació, l'R+D, els nous serveis financers i les noves tecnologies poden ser una sortida per l'alliberament de Catalunya, si s'està a punt per lluitar.

La descentralització de les finances pot provocar la desestabilització dels grans estats tal com els coneixem des de la Segona Guerra Mundial i de la dissolució de la Unió Soviètica. Rússia i l'OTAN ens ho mostren. El desenllaç de la guerra d'Ucraïna és possible que el provoquin les sancions econòmiques i els bloquejos financers més que no pas una victòria militar.

Catalunya ha estat sempre revolucionària socialment i econòmicament, en tenim constància com a mínim des del segle XIII. Malauradament, ara ha perdut l'esma. Necessitem treure aquell punt d'amor propi, aquell "no passaran". Hem de conèixer qui som i d'on venim, treure'ns de sobre els dubtes i recuperar l'estabilitat emocional. Tothom vol saber qui és i d'on ve, sigui amb un arbre genealògic, investigacions geològiques i antropològiques, o servint-se de la sociologia i la història. I amb el més elemental: Els avis explicant anècdotes o fets vitals als nets.

Als anys vint del segle XXI el no passaran no s'assoleix muntant barricades ni fent jocs polítics cada quatre anys i quedant-se en estat letàrgic als intervals de les Olimpíades polítiques. Es fa treballant, movent els fils econòmics, bastint teixits productius i financers que actuïn en clau nacional, amb el nostre símbol d'identitat, la llengua catalana, com a eina de comunicació interna i externa, que no es rendeixin al poder del diner estranger i molt menys al dels que volen desapareguda la nació catalana.

Ensorrem qui ens oprimeix, si volem podem, ells ens necessiten, a nosaltres no ens fan cap falta.

El PIB dels països catalans suposa el 31% del total espanyol i fixem-nos en la zona d'Euràsia. La nostra situació geogràfica, i la d'Espanya sense els Països Catalans, amb els quals tenim més lligams dels que ens pensem. Prou bé que ho saben a Madrid! Ens cal un canvi de mentalitat, de parar de remugar i posar-nos a fer feina. Hem de tenir fam de saber i posicionar-nos amb el pensament lliure en una societat no gregària.

Busquem, segur que hi ha sortides, només cal valorar-les sense el "sí, però no" tan arrelat d'ençà que hem optat per la poruga indefinició nacional.

Com a premissa hem de tenir en compte que la informació no la trobarem en els cercles econòmics conxorxats amb els polítics ni els mitjans subvencionats.

És obvi.

Ni a les universitats ni escoles de negoci del règim

.