Updated: Jun 17, 2019
“El món ens mira!" és una exclamació que sempre m’ha cridat l’atenció. És clar que el món ens mira, però ningú es pregunta: El món ens mira malament o ens mira amb bons ulls? Som conscients de les nostres accions? Fem bé les coses? Fem les coses en conseqüència?
Tot va començar amb una gran manifestació que duia per lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Una manifestació, organitzada per Òmnium Cultural, dominada per l’espontaneïtat de més d’1 milió de persones, tipes de tanta retallada a l’Estatut d’Autonomia, per part del govern Zapatero. Aquell 10 de juliol del 2010 la consigna era “Independència!” i el món ens mirava com no ens havia mirat mai abans...
Des d’aquell dia, s’han esdevingut moltes manifestacions, moltes diades, moltes reivindicacions que si bé, en un principi, tothom hi reclamava la Independència, després de quasi nou anys tot s’ha reduït a demanar “democràcia!”, “dret a decidir!” i “llibertat presos polítics!”. I el món continua mirant-nos -suposo que perplex-, doncs hom deu preguntar-se com és tanta reivindicació de drets fonamentals a l’estat opressor, quan el quid de la qüestió és que, si està succeint tot plegat, és precisament perquè Catalunya no és independent. Ai las!
El món ens mira, però entén el què està veient a Catalunya? Ens veu decidits a tots plegats a trencar amb Espanya?
Som un poble valent capaç de tirar pel dret, sense lamentar-se i sense contemplacions com el fet de voler un referèndum pactat?
El món entén que després de l’1 d’Octubre de 2017, encara hi hagi diputats catalans a les Corts espanyoles?
Ja ho veieu, si jo, que ho estic vivint directament, em qüestiono tantes coses, què no farà el món que ens veu en la distància?
Jo només somnio en què el món ens miri amb bons ulls i això només serà possible quan ens presentem davant seu amb la DUI sota el braç.
Lourdes Martínez