El parlament ha mort, visca el parlament!
Observo animades conversacions a la xarxa, sobre si votar a Primàries, FNC o qualsevol altre nou invent del camaleònic entorn del president Puigdemont, amb cert desconcert... I em vénen a la ment, records de les classes de retòrica a l'escola. Onze o dotze anys tenia i recordo que la professora sempre m'acabava fent fora de la classe, per argumentar el contrari del que ella proposava, raó, tractant-se d'una classe de retòrica, que deixava perplexes els meus pares... En fi... Però, no tot era dolent amb aquesta senyora, encara recordo la primera lliçó que ens va donar després d'explicar-nos una de les paradoxes de Zenó.
La paradoxa de la fletxa de Zenó sosté el raonament lògic del fet que perquè una fletxa llançada des d'un arc impacti un objectiu, hauria primer i necessàriament de complir la meitat del recorregut entre l'arc i l'objectiu en qüestió. I que un cop fet, hauria de tornar a desplaçar-se la meitat de la meitat restant fins a l'objectiu. I així successivament ad vitam aeternam...i per tan mai arribaria a tocar-lo perquè sempre quedaria la meitat de la distància com a mínim per arribar a l'objectiu. La teoria sembla implacable i d'un principi bàsic difícil de rebatre....
La lliçó de primer de retòrica va ser:
"El més important en qualsevol "Joute oratoire" o enfrontament dialèctic és evitar acceptar el primer principi que l'oponent posa sobre la taula com a vàlid, perquè un cop el donem per a bo estem en les seves mans."
Acceptar la base "lògica" del recorregut obligatori de la fletxa de la meitat de la distància entre l'arc i l'objectiu com a vàlid, feia impossible rebatre la resta del raonament. Simplement es podria argumentar que aquesta no era condició sine qua non i que només calia que l'objectiu estigués en la trajectòria de la fletxa per ser impactada.
Perspectiva.... La perspectiva ho canvia tot.
I Això, ho saben perfectament tots els gurus polítics ergo especialistes en manipulació de masses. Malauradament La política ha esdevingut l'administració del poder en nom del poble i si cal a pesar del mateix.
Jo diria que el debat al si de les masses independentistes és conseqüència d'una perspectiva errònia. És errònia perquè no parteix del punt de vista de l'observador però de l'observat.
Aquí, l'observat o polític "independentista" que demana el vot, dóna per obligatori i necessari l'obtenció de la independència de Catalunya mitjançant l'execució d'aquest mandat a través del parlament de Catalunya. I l'observador o votant, sense el qual el primer no tindria raó d'existir s'ho ha cregut.
Dit d'una altra manera, els votants independentistes han acceptat la lògica següent:
"Només tindràs la independència si jo te la procuro, i perquè te la procuri m'has de crear".
I pels que ara saltaran amb la frase feta (inculcada amb fòrceps en les ments) "El parlament és el guardià del principi fonamental de la Democràcia!" o "són les regles de joc que ens hem donat..." o collonades per l'estil.... Deixeu-me dir-vos simplement el següent: Democràcia significa "el govern del poble/ de les masses". Qui aprova les lleis és el poble, via mètodes anomenats referèndums. Per fer-ho curt, el règim polític de Suïssa és el més semblant al concepte de democràcia.
L'oligarquia, del grec ὀλιγαρχία ; derivat de ὀλίγος , que significa "pocs", i ἄρχω, que significa "regular o comandar", és una forma de govern en la qual el poder polític està en mans d'unes poques persones, generalment de la mateixa classe social. Aquest grup "seleccionat" i selecte de persones fan i aproven les lleis. És a dir que el règim més semblant al que tenim a casa nostra és l'oligarquia. Els eufemismes com ara Democràcia indirecta per anomenar-la, són això mateix, eufemismes.
Pel que fa al deliri sobre la famosa constitució o millor dit, aquestes regles de joc que ens hem donat entre tots, només dos apunts.
Si és així, no hauria d'haver-hi cap problema en què ens donéssim unes de noves, unes que tindrien més gent viva que l'hagi aprovada, que morta.
I respecte al sentit i definició de la mateixa La una constitució és:
una llei fonamental
imposada pel poble als seus líders
per enquadrar i limitar el seu poder
i evitar així el retorn a la dictadura.
Els medallons de les següents imatges representen cadascuna un moment important de la història de França, bressol del republicanisme (govern de la llei) que tants branden avui com a estàndard;
la primera es va encunyar el 1791 per la celebració del segon aniversari de la presa de "la Bastille". La imatge mostra com Louis XVI, monarca destronat, accepta les regles imposades pel poble com a fonament del poder, Minerva representant la llibertat aguanta la taula en presència d'un altre dona que sosté una balança com a símbol d'igualtat. No al revés, com és el cas de l'altre corresponent al període de "la restauration" dels Borbons al poder amb Louis XVIII germà del decapitat Louis XVI ocupant de nou el tron després de la derrota de napoleó, i instaurant La primera monarquia constitucional a França.
Aquí, és el monarca que brinda les regles a la que s'adscriuen un grup de burgesos representant l'Elite. Tots dos medallons són clares declaracions d'intencions dels seus corresponents moments històrics i cal situar-se en el moment en el qual ens toca viure per tenir una perspectiva adequada. Car, és particularment Impactant el paral·lelisme amb la transició espanyola i la forma en la qual la història es repeteix una vegada i una altra, particularment amb els Borbons.
En una democràcia, el poble mana el parlament, si hi és, obeeix i el govern executa. Punto pilota... La resta són mandangues.
Ara que m'he barallat amb mig món, molts del qual deuen simpatitzar amb la meva professora de retòrica, tornaré al tema que ens ocupava...
Encara que es pogués considerar exagerat el símil anterior sobre l'observador que agafa la perspectiva de l'observat, el que no es pot negar és que, l'opció de fer la independència de Catalunya a través d'un parlament autonòmic, és a dir vassall de la cambra o congrés dels diputats de l'Estat espanyol, no quadra gaire. Tampoc que la majoria independentista actual que hi existeix sigui inoperant i insuficient.
La conclusió lògica que hom hauria de treure d'aquesta situació, és que no farem la independència a través del parlament. Llavors què? Direu.
No tenim més remei que començar pel principi i no pel final. El parlament sobirà haurà de ser una conseqüència de la independència de Catalunya no el seu precursor.
A hores d'ara crec que les idees de com fer-ho estan totes sobre la taula però es trepitgen en lloc de complementar-se o estan sent mal executades, segons el meu humil parer.
Per executar bé és fonamental tenir un pla. Perquè tenir un pla no és la presumpció de tenir la veritat absoluta. Tenir un pla, implica tenir un full de ruta "complet" basat en la realitat del moment i anticipant els canvis del futur. Però sobretot, tenir un pla significa poder mesurar tant els encerts com els errors per poder modificar-lo a temps i mantenir els avanços cap als objectius.
La realitat del moment ens obliga a pensar estratègies de construcció de les eines necessàries per obtenir la independència, no pas estratègies de destrucció de les estructures actuals i menys el seu reforçament.
Quan votem, donem legitimitat a tot allò que diem volem canviar. Ni serveix hackejar congressos ni tampoc ampliar bases en un parlament autonòmic.
Noves eines sobre la taula com poden ser Primàries o el Consell per la República han de tenir el mateix objectiu i l'haurien de compartir.
Però abans, necessiten treure's de sobre el perfum dels seus padrins respectius o almenys rebaixar-lo. Aquest Esforç de generositat sembla que s'ha iniciat a Primàries però li segueix faltant perspectiva.
Primàries no ha de servir per anar a guanyar un espai del parlament autonòmic, Primàries hauria de servir, com proposa @novapolitica, per generar nous lideratges. Aquests nous lideratges surgits del sistema de primàries haurien de constituir el consell per la república i no un grup selecte de persones afines al president Puigdemont. Les associacions civils com l'ANC haurien de poder fiscalitzar tot el procés de creació d'aquestes estructures i sistemes perquè han demostrat de sobres la seva capacitat en matèria d'organització civil.
El rol que ha de complir el nou lideratge polític de l'independentisme és discutir i acordar quin "coi" de país volem! No es pot demanar a la gent que abandoni una barca amb la promesa de què millor estar-se a l'aigua esperant una nova barca que quedar-se a coberta.
UXi pot ajudar a posar mètode i eines per garantir un procés fluid, estructurat i sobre tot àgil i democràtic. Les propostes que resultin de les taules de treball del consell haurien de ser votades per tots els membres adscrits al mateix de forma transparent i segura. La protecció de la privacitat és un element clau que requereix de la intervenció de noves tecnologies de comunicació. No cal amagar urnes si tots tenim un telèfon mòbil i eines segures per utilitzar-lo com cal ("Fans" del Tsunami no us motiveu!, que estem parlant de coses serioses!).
La Unitat no ha de ser de partits polítics inútils per la independència, però dels actors civils útils a la causa.
Paral·lelament a la regeneració de l'actor polític de la independència, hem de treballar per crear les estructures econòmiques necessàries per d'una banda disminuir de manera significant la nostra aportació neta a l'economia espanyola i de l'altre enfortir l'economia domestica i empresarial de Catalunya. Hi ha molta feina a fer però és una feina il·lusionant i compatible amb les agendes particulars de cadascú de nosaltres. Simplement cal organitzar-se i sobretot cal tenir la perspectiva de què serem un poble sobirà quan deixem de votar a les eleccions autonòmiques.
El parlament ha mort, visca el parlament!
Reclus 4.3
