El judici del procés al Tribunal Suprem ha tancat una etapa en aquest període de la política catalana, anomenada procés, que res ha tingut a veure amb cap procés d'independència seriós, viable i tangible.
Aquest període ha vingut marcat per la simulació d'un pla per assolir la independència per part d'una classe política catalana i d'uns actors socials que han jugat a fer creure que tot anava de debò quan res d'això estava passant. En una primera fase, fins el 9 de novembre de 2014, amb eufemismes diversos com ara dret a decidir o consulta. I en una segona fase, des del 27 de setembre de 2015 fins a les sessions del judici, en què parlant obertament d'independència i de referèndum, fins i tot de DUI, res d'això s'ha acabat portant a terme, ni concretant, ans el contrari.
El balanç d'aquest grapat d'anys de "procés" ha tingut aspectes positius, com ara el desprestigi d'Espanya a nivell internacional per fets com els de l'1 d'octubre i, de retruc, els d'una Unió Europea en retrocés pel què fa a la qualitat democràtica, entre d'altres. Tot i així, n'ha tingut més de negatius. La juguesca de tirar d'eufemismes en una primera etapa, i de jugar de farol en una segona, ha contribuït a no només ajornar de manera indefinida la independència, tot fent-la encara més difícil, sinó que ha lesionat la credibilitat interna i externa dels actors independentistes i de la nació catalana en termes generals.
Quin percentatge d'electorat independentista o potencialment independentista creurà als qui no han actuat amb honestedat de cara el poble, quan asseguri que ara sí que sí aniran de debò? Quines potencies internacionals s'avindran a donar-nos un cop de mà, a reconèixer-nos o a donar-nos suport públicament als catalans, si mai tornem a insinuar al món que volem declarar i defensar la nostra independència?
Els resultats d'aquests anys de procés, doncs, han estat pràcticament nuls. No serveix de res que l'electorat independentista hagi crescut o que tinguem una majoria favorable, teòricament, a la sobirania plena, si després tot allò que ens havien venut com a accions i estratègies no eren res més que eslògans electorals de proclames buides, sense cap voluntat de portar-les a terme. Ha quedat demostrat que, per guanyar eleccions o perquè al conseller d'exteriors el rebi el diputat de no sé quin partit de no sé quin país, totes aquestes ens serveixen, però no pas per fer la independència.
De res ens serveixen la retòrica, el simbolisme, la insinuació, ... i el farol.
Bé, sí, ens serveixen per permetre la humiliació, per part del Regne d’Espanya, de les nostres institucions, empresonant els nostres representants o obligant-los a l’exili. I és que els espanyols no volen ser d’una altra manera, ni els blaus ni els vermells, ni els verds o els taronges, però és que tampoc els morats. O algú dubta, encara, que el suposat referèndum que Podemos plantejava per Catalunya no és sinó una trampa, doncs no aclaria si s’hi votaria la independència, ni tampoc la pregunta, o la gestió dels resultats, ...?
Així doncs, si totes les estratègies anteriors han estat errònies -perquè potser no pretenien fer la independència!- i Espanya no canviarà, ens resten dues opcions: o canviem els nostres representants o els obliguem a fer efectiva la República. No sé quina veieu més senzilla o factible, però com que s’ha demostrat que els principals actors i partits no són de fiar, penso que només ens queda l’opció de canviar-los.
I aquí és on entra Unitat per la Independència. No ens calen nous partits, ni entrevistes al diari, ni tertúlies a la ràdio com a quotes de poder d’uns contra els altres per imposar el seu relat i regar el seu hortet. Ens calen noves maneres de pensar i de fer: una nova mentalitat. Ens cal apoderament popular. Ens cal passar de l’objectiu de resistir -característica intrínseca del catalanisme de Prat de la Riba, Macià, Pujol, Mas i Puigdemont-, a l’ànim de voler guanyar i derrotar Espanya. Ens calen menys jugades mestres, menys piulades denunciant que dolenta és Espanya o que traïdor és no sé qui per haver pactat amb els del 155, i més impulsar accions diferents per a poder obtenir resultats diferents.
Unitat per la Independència ha aparegut a l’escena pública amb accions concretes, eines i recursos a l’abast dels independentistes i una manera de fer completament diferent. I tot per superar l’aposta catalanista de la resistència a desaparèixer i per aturar la gestió interessada del projecte independentista per part dels de sempre com a mer recurs electoral.
N’hi ha que som tossuts de mena, i abans no sigui massa tard, creiem fermament que continuen donant-se les condicions per tal que en els propers anys el poble de Catalunya pugui plantejar la independència de Catalunya des d’un full de ruta honest, valent i viable. Només cal organitzar-nos i actuar en conseqüència en tots els fronts. Perquè qui lluita pot perdre, però qui no ho fa ja ha perdut.
