L'AUTOEXIGENCIA CATALANA

Updated: Jun 17, 2019



El poble català te com a premisa bàsica allò de ‘’hem de fer-ho be’’. Aquest tarannà ha estat uns del principals esculls del procés d’independència.

Hem assolit fites i rècords mundials de tota mena. Manifestacions amb quasi el 35% de la població al carrer. La via catalana, una fita que no té cap comparació possible a l’història de la humanitat. Hem guanyat totes les convocatòries electorals amb majoria absoluta dels partits suposadament independentistes. Hem fet un referèndum sota les porres de les forces policials d’ocupació i l’hem guanyat en escreix.


Fites que per si soles haurien servit a qualsevol altre país per fer via directa cap a la Independència amb tota la legitimitat necessària. Tenim exemples molt propers de països que han enderrocat governs o fet la independència amb percentatges molt més baixos de participació que a Catalunya.


Però aquets països tenien quelcom que nosaltres no tenim, uns polítics o líders disposats a anar fins al final. Uns polítics o líders que abans de llançar la gent al carrer havien fet la feina adient per aconseguir la fita. Aquí, durant set anys de procés, l’únic que s’ha fet és mentalitzar la gent de que, si ens portàvem bé i demostràvem que som més demòcrates que ningú, el món ens reconeixeria i renyaria Espanya per reprimir-nos. De fet, encara és aquesta la línia a seguir pels partits i els seus propagandistes.


Per desgràcia el món no funciona així. A ningú, se li reconeix res per mèrits democràtics. A ningú se li reconeix res si no és capaç de fer trontollar el sistema econòmic i social. A ningú, se li reconeix cap dret, si no crea un problema a l’estabilitat monetària mundial. Per tant, hem perdut oportunitats d’or per fer-ho.

Perquè ja no es tracta de comptar-nos de bell nou, sinó d’aprofitar la propera mobilització massiva -ja sigui en forma de manifestació popular o de convocatòria electoral- i declarar la Independència de Catalunya al Parlament.


Evidentment, per això, calen uns polítics disposats a fer-ho i que hagin treballat les petites condicions prèvies i necessàries, però no els tenim. Aquest es l’únic motiu que, ara per ara, frena la possible declaració d’Independència i la seva defensa per part del poble català. Això endarrerirà la data d’aquesta declaració.

Hi tenim les majories. Ens hem comptat totes les vegades necessàries, només cal posar al davant persones que estiguin disposades de veritat a portar Catalunya a la Independència i, com he dit abans, això farà endarrerir un temps més la data de la nostra llibertat.

Hem de centrar els esforços en nosaltres mateixos, en fer créixer el sentiment de que només depèn de nosaltres i que quan siguem prou forts, des de baix, podrem empènyer els de dalt, per tal que ho facin, tot deixant de mirar Espanya i mirant cap el futur, cap allà on volem ser.


Apoderament popular. Tots els independentistes hem de ser al mateix lloc, a la mateixa organització, amb un objectiu clar, la declaració i defensa de la Independència de Catalunya. Si aconseguim ser una majoria, nosaltres decidirem qui ens representa i què ha de fer arribat el moment. Nosaltres , nosaltres som la clau de la llibertat.


El món dóna legitimitat i reconeixement a qui mostra contundència, fermesa, valentia i, sobretot, voluntat de ser. Estem dins d'una Europa suposadament democràtica on les majories s’acaben reconeixent tard o d’hora.

És l'hora de mostrar aquesta voluntat amb fermesa, de deixar de demanar res a ningú, d'alçar el cap i dir que som un poble amb cultura i identitat pròpia, de defensar el que som i de deixar de creure que la independència s’ha de merèixer.


La independència no s’ha de merèixer, s’ha de voler. La volem? Doncs si la volem agafem-la, és nostra!

Carles Santacruz

101 views