L’escó no us cabrà al taüt

Fa uns dies, la consellera de Recerca i Universitats, na Gemma Geis, pregonava que Junts era un partit jove en ser preguntada pel rumb que havia de prendre la formació en el futur més proper. Una resposta que la periodista li va rebatre al·legant que el seu partit encara albergava velles glòries d’allò més convergents.

Aquest article no pretén analitzar la trajectòria de la consellera Geis ni la filogènia del seu partit, però sí exemplificar – un cop més- el marc mental homogeni que predomina entre les files de la política catalana. Podríem dividir als seus integrants en dos grups: els lobotomitzats i els cínics solemnes.

Els primers es presten a entomar tota mena de discurs macerat pels segons, a escampar-lo arreu i repetir-ho tants cops com calgui per molt insultant que resulti tant per als receptors com per a ells mateixos. Es dediquen a formar part de la nebulosa que sempre acompanya als cínics per amplificar la seva aura de solemnitat, a fer tants quilòmetres com calgui per a la causa i a clonar declaració rere declaració davant del faristol.

D’altra banda, als cínics se’ls ha de reconèixer la seva condició d’honoris causa, atesa la seva inefable habilitat de serpentejar legislatura rere legislatura sense despentinar-se. Han fet de l’escó el seu objectiu vital, s’aferren al vellut clavant-hi ungles i dents assolint, si és necessari, el nivell més absolut de ridícul.

I qui diu escó, diu aquell càrrec mig amagat a la Diputació, o a la coordinadora general del partit “X”, o al consell de govern republicaníssim, o de portaveu de la comissió “Respirar és fer República”, o a la posició 5a de la llista electoral dels “escollits” que després acaba sent la 16a perquè cal deixar pas als VIP.

No obstant, s’ha de reconèixer que la frontera entre aquests dos grups és veritablement difusa i que un cínic solemne és tan sols un lobotomitzat, i un lobotomitzat res més que un solemne cínic. El principal factor que els iguala és la seva desesperació per no caure del carrusel malgrat que això signifiqui omplir-se els budells de gripaus i convertir-se en un espectre de si mateixos.

Des de la perspectiva del ciutadà mitjà, és impossible encabir les mil i una giragonses diàries que són capaços de fer, tan sols cal assumir que a ells els hi va la vida i que cal continuar votant-los perquè no morin d’inanició.

Els seus arguments famèlics de coherència vindrien a ser quelcom així:

Si ahir us portava a la independència, demà convoco una consulta per decidir si volem organitzar-li uns jocs olímpics a Espanya. I durant l’entreacte, ploreu per mi i feu donatius perquè el CNI m’ha piratejat l’iPhone.

I és clar, davant d’aquesta lògica aclaparadora, qui pot resistir-se a continuar pagant la festa a aquestes pobres ànimes que només volen assolir el Nirvana sense sortir del Parc de la Ciutadella?

Serà millor no desil·lusionar-los, deixar-los fer i que continuïn somiant com encabir el seu tro en el seu últim equipatge.