NOMÉS EL CATALÀ, OFICIAL

Updated: Jun 17, 2019


Sovint, quan parlem de com serà la nostra Catalunya independent, surt a debat la qüestió lingüística i l’objectiu d’aquest article és expressar la meva oposició total a qualsevol possibilitat de que el català hagi de compartir oficialitat amb qualsevol altre llengua que no siguin les pròpies dels Països Catalans.


Per començar explicaré quins son els meus orígens, per tal d’evitar la temptació que sovint apareix quan planteges aquesta exclusivitat, d’acusar-te de supremacisme identitari o de nacionalisme excloent.

Vaig néixer a un barri de l’extraradi de Terrassa, a Ca n’Anglada. Sóc fill de pares cordovesos, emigrats després de la guerra civil. Vaig créixer en castellà, considero Andalusia la meva segona pàtria i estimo Còrdova per tot allò que representa per les meves arrels. Per sort, durant la meva infantesa vaig conèixer un parell d’amics amb arrels catalanes i això em va fer conèixer la realitat del que a partir de llavors vaig considerar el meu país i la meva terra.


El català es un idioma que ha patit durant la seva història molts intents d’exterminació, per part dels conqueridors i usurpadors de la nostra llibertat com a poble. Sovint, ha passat per èpoques molt dures de prohibició i persecució. Arribada l’època de la transició, es va obrir un horitzó esperançador i semblava que podríem tenir la possibilitat de créixer i transmetre la nostra llengua i cultura als nostres fills sense por i en llibertat. Però era només un miratge.


Com sempre, la Castella imperial vol continuar imposant la seva supremacia i una forma de fer-ho és fent que la cultura catalana quedi sotmesa sempre sota el seu control i domini.

Per tant, em costa entendre aquesta postura amable d’una gran part de l’independentisme vers la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent. No puc veure-hi res més que interessos electoralistes. Perquè, sabem de veritat què suposa donar cooficialitat a una altra llengua?

Donar cooficialitat suposa que els ciutadans puguin demanar quotes equitatives al 50 per cent en el sistema educatiu. Suposa que totes les administracions publiques estiguin obligades a respondre en castellà o català en la mateixa mesura. Suposa que una llengua parlada a mig món s’imposi a l’ús quotidià com ha passat per exemple amb l’anglès, francès i castellà a molts països, tot exterminant gairebé les llengües autòctones.


El castellà no necessita protecció. Els castellanoparlants no necessiten que la seva llengua sigui oficial. Fer només el català i les nostres llengües autòctones oficials suposa protecció, creixement, respecte, reconeixement i normalitat dins d’un país independent.

De la mateixa manera que ningú es qüestiona que el francès ha de ser la llengua oficial de França, a Catalunya ho ha de ser el català. I no, no em serveix l’excusa de que és una llengua usada per un gran percentatge de la població. Ho és per imposició, ho és per conquesta, ho és per intent de genocidi cultural i l’única manera que tenim de corregir això és fer allò normal que fa qualsevol país independent que té una llengua i una cultura: protegir-les.


Evidentment, el respecte per qualsevol llengua i cultura ha de ser el màxim. Hem de possibilitar, dins del nostre sistema educatiu, l’accés a qualsevol alumne a aprendre i conèixer totes les cultures que habiten el nostre país i les seves llengües. Però això entraria dins d’un debat posterior, un cop estigui normalitzat l’ús de la nostra llengua.

Catalunya no té por de compartir. Catalunya ha mostrat sobradament la seva capacitat d’empatia amb la resta de les cultures del món. Catalunya no ha de demostrar a ningú que és un país democràtic i integrador.


En canvi, sí que ha de protegir-se, sí que ha de preservar la seva identitat, la seva llengua, la seva història i les seves arrels. I ho ha de fer davant d’un país que ha practicat el genocidi cultural allà on ha conquerit territoris. Ho ha de fer davant un menyspreu continuat per la seva cultura i per la seva gent. Ho ha de fer davant un estat espanyol que té per objectiu la total assimilació territorial i cultural de Catalunya. Per tant, per sentit comú, salut democràtica i amb un meravellós somriure als llavis, a Catalunya, només el català i les seves llengües autòctones oficials.


Fem normal allò que hauria de ser normal, que la gent gaudeixi de la seva llengua i la seva cultura i que els nouvinguts la respectin i la parlin, com faria qualsevol que visqués a França, Alemanya o la mateixa Espanya. Només així construirem un país veritablement independent i lliure. Defensaria el mateix a qualsevol territori amb llengua i cultura pròpies. Tal com he dit abans, és nomes una qüestió de sentit comú, respecte i autoprotecció.


Carles Santacruz


133 views