Per què la FED?

Updated: Sep 29, 2019

Clausewitz, gran pensador de la polemologia del segle XIX ha influenciat des de De Gaulle a Churchill passant per Lenin. En la seva obra "Vom Kriege", un assaig d'estratègia militar, defineix la guerra de la següent manera:


"La guerra és un acte de violència que té com a objectiu forçar l'adversari a executar la nostra voluntat".


Tanmateix considera que la guerra no deixa de ser una forma de política o millor dit una extensió lògica de la política amb mitjans diferents. Michel Foucault, filòsof francès del segle XX, àmpliament debatut per les seves anàlisis sobre el poder i les relacions entre poder, coneixement i discurs, proposa exactament el contrari, ell diu que és la política que és la continuació de la guerra per altres mitjans.


Al marge de qui dels dos tingui la raó, amb una cosa estan d'acord: la guerra i la política estan intrínsecament lligades com l'ou ho és amb la gallina. Des d'aquesta perspectiva no deixa de ser sorprenent el càndids i immadurs que són els nostres polítics quan es queixen de la violència de l'estat Espanyol o de la repressió que està exercint sobre els independentistes.


L'estat espanyol està en guerra amb el nacionalisme català. El tribunal suprem demostrarà amb les sentències que és un tribunal de guerra, i que per tant adaptarà les lleis vigents a les necessitats del moment en què mentalment l'estat espanyol es troba: En estat de guerra.

És que faltaria més que no hi fossin, els independentistes que demanem la separació de la nació catalana del regne d'Espanya, els hi estem demanant literalment que assumeixin la pèrdua del motor de la seva economia i per tant deixin marxar la peça vital de l'engranatge que manté la subsistència precària en la qual es troba l'economia espanyola. "Pero vamos a ver, estamos locos o que?" es diuen amb tota la raó perquè a sobre ho plantegem des d'un punt de vista aspiracional d'una societat avançada amb les necessitats vitals cobertes i que ara lliri a la mà demana la seva llibertat perquè no se sent valorada.

Si considerem per un moment el nostre govern i el de l'estat espanyol com dos individus que segons MASLOW hagin de situar la independència de Catalunya en la seva jerarquia de necessitats:


Podríem dir que el nostre govern fa la petició des de la necessitat de reconeixement (punt D) i el govern espanyol la rep i la processa des del punt de vista de la seva necessitat de supervivència (punt A).

Vist així, hom entendrà la reflexió del bàndol espanyol de què:


"Amb les coses del menjar, no es juga".


Si planteges una cosa com la independència de Catalunya del regne d'Espanya no pots anar de bluf i sobretot, no ho pots fer des d'un punt de vista tan poc vital com la recerca del reconeixement i l'autoestima. Aquest decalatge de percepció o millor dit de convicció entre uns i altres ha sigut transmès pels mitjans de comunicacions d'uns i altres a les seves respectives audiències i mentre uns han anat fent "manis", declaracions i estructures de cartó pedra els altres han estat preparant jutges, militars, partits polítics agitadors socials i hordes feixistes.


"Maslow formula en la seva teoria una jerarquia de necessitats humanes i defensa que així que hom satisfà les necessitats més bàsiques (part inferior de la piràmide), els éssers humans desenvolupen necessitats i desitjos més elevats (part superior de la piràmide)". (Wikipedia)


Aquesta teoria podria haver sigut la base o punt de partida del "blue print" de la guerra psicològica, pràcticament calcada a les tècniques de "contra-insurgència" dels serveis militars americans en països com Afganistan, que l'estat espanyol està aplicant a Catalunya.


Diríem que si l'actuació de l'ESTAT no és fruit d'una planificació militar, s'hi assembla molt o com a mínim ha estat feta per quelcom en peu de guerra:


La teoria de contra-insurgència diu que si fas trontollar les bases de la piràmide d'una societat, aquesta per acte reflex abandonarà les seves aspiracions per cobrir o compensar les estrictament necessàries. O dit d'una altra manera, "si crees divisió social, inseguretat física i econòmica els catalans no estaran per fer la independència perquè tindran coses més importants com a prioritats".


Efectivament, la tensió social mantinguda per partits com Ciutadans i associacions com ara SCC o VOX difosa per mitjans audiovisuals tant catalans com espanyols ha polaritzat la societat catalana de manera progressiva. I els partits "independentistes", ocupats amb les seves baralles de cadiretes, no han sabut frenar aquest cisma artificialment creat per l'adversari. Al contrari, amb el seu afany de "qui la diu més grossa" han col·laborat activament a cordar la seva pròpia soga.


Amb aquest primer embat desestabilitzador de la societat catalana, dirigit contra el tercer esglaó (C) de la piràmide de Maslow, s'iniciava temps enrere les hostilitats de l'Estat contra la Catalunya independentista. Amb la imminència del Referèndum, l'Estat, de connivència amb els alts estaments jurídics, va preparar acusacions i sentències dures, propiciades pels incidents provocats amb el desembarcament de les seves forces armades espanuoles, amb efectius de la guàrdia civil, a la seu de les conselleries. Al mateix temps que s'incrementava la sensació d'inseguretat financera per una part, amb la fugida dels bancs, i la por per la integritat física per una altra amb els desplaçaments de forces policials i militars a les portes de la capital.


La combinació d'aquestes dues actuacions clarament coordinades va provocar una crisi del segon nivell de necessitats de la piràmide (B). Teòricament davant d'aquests moviments prebèl·lics, el tema de la independència hauria d'haver baixat com un suflé entre els partidaris de la DUI, especialment quan a les vigílies del referèndum el nostre govern ja conscient del risc i encantat amb l'excusa de "l'amenaça" per camuflar el seu "farol", ens demanava anar a mostrar la nostra voluntat de votar amb les paperetes impreses des de casa. Vist amb perspectiva, hauríem d'haver detectat en aquell moment que ells no estaven en cap cas preparats per tirar endavant res que no sigui una rendició pactada.

Malgrat tot, vàrem anar a votar i això va incitar l'estat espanyol a enviar les seves forces armades a violentar les persones civils amb l'objectiu d'imposar la seva voluntat sobre les voluntats individuals i col·lectives del poble d'exercir de forma pacífica el seu dret de vot.


El referèndum per l'estat espanyol ha sigut un casus belli, o dit d'una altra manera una raó per declarar la guerra a la població civil formada pels catalans independentistes. És fonamental que reconeixem i recordem els actes de violència de les forces armades de l'estat contra la població civil catalana, com el que són: Un acte de guerra d'un estat de la unió europea contra la seva pròpia població civil. Aquest fet i cap altre, és el que va fer del cas català un afer europeu. La famosa trucada de la Merkel hauria pogut ser un advertiment clar de què la UE tenia formalment prohibits actes de guerra contra poblacions civils. La violència va cessar de forma immediata... L'Estat espanyol sap que no pot tornar-hi.


Per tant, al fil de l'exposat podem preveure una intensificació de la pressió als dos nivells més baixos de la piràmide per ofegar les ganes de llibertat que segueixen en peu després de dos anys de repressió. No li hauria de sorprendre a ningú que ara demanessin que es fessin retallades amb salut pública al mateix moment que augmenten la despesa armamentista.

No li hauria de sorprendre a ningú que s'asfixiés les arques de la generalitat.

No hauria de sorprendre a ningú la impunitat manifesta de la qual gaudeix la delinqüència a Barcelona.

No li hauria de sorprendre a ningú que no es volgués esclarir els fets de l'atemptat terrorista a Barcelona.

I no li hauria de sorprendre a ningú si aviat comencem a patir certes penúries amb productes farmacèutics i altres de primera necessitat.

Perquè davant de la resistència popular que s'intueix es farà, al marge dels polítics actuals siguin presos, exiliats o co-gestors del 155, l'Estat Espanyol no té més remei que aprofundir en la ferida i portar al límit el que deuen considerar la seva legítima estratègia de contra-insurgència.

A les retallades de salut seguiran sense cap dubte, si ja no està en marxa, una major pressió fiscal sobre empreses i individus de rellevància en el món independentista. I si amb tocar-nos la salut, la butxaca no n'hi ha prou, ens enviaran les seves hordes feixistes a tocar-nos la cara mentre ens asfixien amb el pes de la llei. I finalment ens obligaran a parlar castellà a totes les institucions on tinguin capacitat d'imposar la seva voluntat.


Per tant, ells estan en guerra i nosaltres tenim tres opcions, i cap d'elles és fàcil.


La primera opció és la rendició incondicional. Els partits polítics CUP, ERC JXCAT estan d'acord amb la rendició i els matisos que discuteixen fan referència a l'aspecte incondicional o no d'aquesta. Que ningú segueixi enganyant-se, és absolutament legítim rectificar a temps i tornar a la cleda, quan un no té com a prioritat la independència de Catalunya i sobretot no està disposat a perdre l'estabilitat que té per aconseguir-la. Però hem d'exigir als partits anomenats "independentistes" que defensin la rendició a què renunciïn de moment a dir-se independentista en un exercici d'honestedat i honorabilitat envers les seves bases que aparentment ho són.


La segona opció és la de l'esperança d'un alliberament futur. Podríem definir-la com l'opció "consell de la república, ANC, OMNIUM CRIDA ..." És la que consisteix en la resistència pacífica a l'opressió mentre d'alguna manera es fa visible a la resta del món el terrible greuge al qual està sotmesa Catalunya. L'esperança és que al cap de X anys la comunitat internacional decideixi ajudar –nós i obligui l'estat Espanyol a concedir una mena d'autonomia més ampla a Catalunya dintre d'una Europa una mica menys de nacions i mica més de regions. En definitiva un procés en el qual s'arriba amb cert pacte amb Espanya. Aquesta podria ser una solució per totes aquelles persones independentistes que d'alguna manera esperen que poder alliberar-se progressivament sense pressa però tampoc sense pausa. Es comença a sentir frases com "Bé, serà per la propera generació", "hem de tenir paciència, els partits han de tornar a anar junts". En fi, una via que res del que posa sobre la taula dóna a pensar que l'esperança no s'estendrà uns altres tres-cents anys.


La tercera opció és la de la reconquesta. Podríem definir-la com l'opció unilateral. És l'opció de les persones alliberades, sobiranes. Totes aquelles persones que després de l'1 d'octubre van abandonar definitivament tota esperança de possible diàleg amb l'estat espanyol i entenen que el seu país està en estat de setge. Només des del marc mental d'un individu lliure es pot contemplar aquesta opció car qui pensa "alliberar-se" està admetent no ser lliure i per tant no està en la disposició mental de (RE) apropiar-se de res. Al contrari pensa en com protegir el que li queda.


El moviment "Primàries" és una manifestació de l'esperit de reconquesta. L'intent d'apoderament popular de la política per dur a terme les accions necessàries per a l'afirmació de la nació catalana sense sigles ni partits, serà un autèntic tsunami que s'endura pel davant els dics de contenció que són els actuals partits "independentistes", si es fa de forma organitzada.

Però la reconquesta ha de ser total. I no es podrà recuperar el parlament de Catalunya sense la regeneració de l'esperit combatiu, creatiu i insolent de la rauxa catalana al si de les masses independentistes. Si la dependència de Catalunya d'Espanya no et fa perdre la son, llavors no formes part d'aquest grup. O dit d'una altra manera la reconquesta del país es farà quan hi hagi un nombre suficient de gent que considera la independència de Catalunya una necessitat de primer nivell. Així i només així podrem combatre l'Estat amb opcions reals de vèncer.

Les eleccions vinents de la Generalitat de Catalunya ens hauran de donar una radiografia neta de quin suport real tenen aquestes 3 opcions i perquè sigui així hem de posar-les clarament sobre la taula i evitar que els enganys i matisos tornin a confondre als votants. L'obre de l'artista BANKSY, representant el parlament del regne unit davant la qüestió del Brexit, es podria aplicar al parlament de Catalunya davant la qüestió de la Independència. Això ha de canviar! Ho hem de canviar!


"Un príncep o general que sap exactament organitzar la seva guerra segons el seu objecte i mitjà, que no fa ni poc ni massa, demostra la màxima prova del seu geni. Però els efectes d'aquest talent s'exposen no tant per la invenció de nous modes d'acció que podrien cridar l'atenció immediatament, com pel resultat final amb èxit del conjunt. És el compliment exacte de les suposicions silencioses, és l'harmonia silenciosa de tota l'acció que hauríem d'admirar i que només es dóna a conèixer en el resultat final." - Clausewitz, On War, Book III, Chapter 1.


UXi planteja una proposta de reconquesta basada en un pla explícit en el seu full de ruta. I mentre executa a la lletra aquest pla, vol donar suport a totes les formes d'actuacions que promoguin l'apoderament del poble cap a una declaració unilateral d'independència amb perdó del pleonasme.


UXi proposa una reconquesta amb les armes que tenim com a poble, Creativitat, treball i generositat. Valors que han portat les generacions de catalans que ens ha precedit a la culminació d'una nació de la qual ningú es vol desprendre. No obstant això, el context actual de repressió i falta de lideratge clar dels nostres governants, ens obliga a plantejar-ho d'una manera especial.


Catalunya està en estat de setge. L'anàlisi feta anteriorment sobre tècniques de contra-insurgència i la seva aparent aplicació al cas català ho indica. No cal ser Clausewitz per saber que en el cas de setge, les provisions, béns necessaris i persones han de ser traslladats al cantó del mur que rodeja la fortalesa. Nosaltres proposem que aquest mur sigui el d'EUROPA i que els artificis d'aquest trasllat siguem les persones que volem la independència perquè ho podem fer de forma organitzada, legal i eficient.


La FED o Reserva Federal dels països Catalans, és una proposta per crear el primer banc del poble català sota el paraigua de la Unió Europea i el seu banc central el BCE.


Està plantejada com una autèntica eina de país en la mateixa línia que ho fan els promotors del moviment "Eines de País" amb les iniciatives que impulsen. Fóra bo que l'arquitectura jurídica sota la qual l'estan executant emuli el format proposat per la FED. Almenys pel que fa a situar-los en un àmbit que no solament oferiria més protecció, però també donaria més pes a la causa catalana davant dels estats membres on per descomptat pagarien els impostos. Desgraciadament, vivim en un món on les vies dels diners són més amples i ràpides que les de la preservació dels drets humans. Utilitzem-les!


Diuen els entesos que "poble armat, poble respectat", la FED és una arma del segle XXI i només depèn de nosaltres tenir-la.


-Reclus 4.3

1,606 views6 comments