top of page
Search
  • UXi

Que nos dejen Actuar!

Fa unes setmanes, una desena de milers de joves arreplegats davant de la comissaria de policia de la Via Laietana, entomaven el ja famós càntic de les forces policials desplaçades a Barcelona per aturar el referèndum sobre la independència de Catalunya. "QUE NOS DEJEN ACTUAR"

En aquell episodi del 03 d'octubre 2017, qui cantaven eren els esbirros de l'Estat, envalentits per la permissivitat i pacifisme exemplar de les persones que el primer d'octubre van ser esbatussades pel simple fet de voler votar. Ara, els mateixos eren els espectadors atònits i acovardits de la funció, parapetats darrere els murs del tristament famós edifici de tortura.


Ara, dos anys més tard, precisament el 18 d'octubre 2019, la barca del procés tenia planejada un nou passeig simbòlic cap a Ítaca en forma de vaga general amanida amb desfilada de catifa vermella de les seves vedets pujant a bord de la nau. Tanmateix, els capitans a l'encàrrec de la travessia no havien consultat amb deteniment les previsions meteorològiques que donaven senyals que una onada de fons de gairebé dos anys de longitud s'apropava de la costa amb velocitat superior a la prevista per la sentència del procés. En topar amb una convocatòria dels CDRs, contra-programada el mateix dia envers una enèsima performance inútil, aquesta onada de fons es va transformar en una VAGA de DIGNITAT d'alçada pròpia d'un Autèntic tsunami que es va desfermar sobre la ciutat en forma de batallons de gent jove disposats a plantar cara a la repressió SENSE MATISOS.


El resultat? Una sentida reculada dels actors principals de la repressió i l'entrada en escena dels que molts independentistes anomenen en sentit pejoratiu, els Espanyolistes. Amb el paper d'actors secundaris de la repressió, aquells "lliristes" es van precipitar per aturar la revolta enviant a les trinxeres el seu cordó pacifista amb el seu arcàngel Gabriel per xiuxiuejar als joves "pecadors" les paraules d'amor del senyor (dels anells). Malauradament per a ells, aquells joves havien sortit de casa confessats, i no estaven per hòsties o potser sí... I Gabriel va passar d'Arcàngel a Rufià...


Tenim a Catalunya aproximadament 1,72 milions de joves entre 10 i 24 anys. Això vol dir que en els últims deu anys que portem, aquesta joventut ha estat exposada des de naixement, de la seva infantesa o adolescència al conflicte amb Espanya. Hi ha una certa estratificació observable en el comportament d'aquests joves respecte al mateix conflicte, almenys en el bàndol independentista, que a grans trets podrien representar la meitat d'aquesta població si acceptem que és un reflex de la societat catalana actual.


Els que varen descobrir el conflicte quan tenien al voltant de quinze anys, tenen clar que només una independència total pot ser la solució, ni estatus nous ni "mandangues" però tenen poca fe en el que es pugui assolir ràpidament i ara prefereixen centrar-se en la seva vida i molts decideixen marxar a fora perquè no veuen possibilitats d'emancipació a la seva terra. Altres treballen del que poden esperant trobar algun projecte engrescador. Són Independentistes Oportunistes, dit en sentit positiu.


Els que tenien deu anys més o menys i s'han passat l'adolescència de "manis" amb els pares/avis, escoltant les sobretaules del diumenge sobre el tema i que han presenciat o observat les brutalitats de les forces espanyoles contra els seus, no es deixaran ni trepitjar ni intimidar perquè són l'expressió genuïna de la llibertat. A la seva edat "no tenen res a perdre" encara menys amb les perspectives de futur que se'ls hi dibuixa. Són Independentistes reaccionaris, és dir disposats a reaccionar. A més repressió més fortalesa i convicció tindran. Són el futur immediat del moviment, sempre que sàpiguen separar la seva ideologia "antisistema" natural del seu sentiment nacionalista català. No perquè les dues coses siguin incompatibles, sinó perquè en un futur immediat necessitem que el segon sigui primer. Necessitem que enfoquin les seves energies cap a la construcció del país (al marge dels polítics) abans que la destrucció del sistema certament inoperant i desastrós que els hi hem deixat. Per això és urgent que hi hagi propostes coherents, fruits de la planificació i Premeditació no de la urgència ni de la improvisació. Mentre no hi hagi res que pugui canalitzar aquesta energia, es veurà sacrificada per objectius curt-terministes de partits i associacions per una fal·laç quota de poder.


Finalment els que ara tenen al voltant de 10-15 anys, i que van néixer o van adquirir l'ús de raó en aquest context de conflicte amb Espanya, són simplement Catalans. En la seva psicologia interna és difícil observar una certa dicotomia existent en els altres dos grups: ESPANYOL i/o CATALÀ? Fixeu-vos-hi, són una cosa o l'altre i el millor de tot, és que ho són sense prejudicis. Rancúnies algunes, però prejudicis profunds, encara No. Pels que se senten catalans, veuen els espanyols, francesos, russos, suecs com simplement originaris d'aquests països. Ara bé, que ningú dubti que són permeables a les vexacions i abusos que pateixen les seves germanes i germans grans, pares i àvies. Si el conflicte amb Espanya no és resolt de forma pacífica i/o segueix la repressió, d'aquí a deu anys, aquests seran REVOLUCIONARIS i no els aturarà ningú. I ens toca a totes les generacions anteriors de catalanistes, preparar el terreny meticulosament i dotar-los de les eines necessàries per capgirar tres-cents anys de colonització.




Sí, colonització! Per molt fort que soni i per molt que tots plegats intentem rebaixar la connotació de la paraula amb subterfugis de tipus "Autonomia" o paraules grandiloqüents com ara "Generalitat", Catalunya és una colònia d'Espanya.

Autonomia prové del grec "autós" (propi) "nómos" (Llei), paraula composta que diu el que diu. Amb el 155, judici i altres intervencions de l'Estat a Catalunya, algunes humiliants com el "Órdago" administratiu de la junta electoral al president de la generalitat perquè cessi d'actuar com a Molt Honorable i despenyi del seu balcó una pancarta o el fotia fora, ha quedat clar que ni tan sols som una autonomia.

Les coses són les que són, i el president de la generalitat és un administrador de la colònia, res més. De la mateixa forma que el General Pétain, per molt general que fos, no deixava de ser un administrador de la colònia francesa en nom del tercer Reich durant la col·laboració. I encara tenia la barra de fer cartells com aquest, com dient "més francès que jo, ningú!"



Estic segur que trobareu exemples similars a Catalunya de tots els colors de l'espectre polític. Car el col·laboracionisme no es perpetua amb l'apologia del conquistador però amb la falsa dignificació de la resistència del conquistat. I és un greu error dir "espanyolistes" als dirigents polítics actuals que tenim. Perquè no ho són. Ni són "espanyolistes" ni tampoc catalanistes, son primer i sobretot "CARRERISTES".

La clau per entendre el col·laboracionisme, és aprendre que al llarg de la història, els imperis s'han mantingut en les colònies durant un llarg període de temps, quan han creat una elit local basada en un sistema de gratificació progressiu, donant accés a més poder (sempre limitat) en funció del comportament dels escollits. "Com més serveixis els interessos de l'imperi, millor viuràs!". O millor: "podràs ser "pràcticament" dels nostres si et comportes bé i fas carrera!"


Però, un imperi no és agradable. Un imperi no vol un aliat ni un igual (pretén, per descomptat, tenir aliats i iguals, però no ho vol). Un imperi vol esclavitzar aquells que s'hi rendeixen i transformar-los en esclaus. Un imperi vol destruir els que hi resisteixen. I em sembla que els nostres administradors locals estan experimentant això mateix que us acabo de descriure.


Llavors, utilitzar la paraula "espanyolista" per designar-los és contra-productiu perquè camufla la seva verdadera naturalesa i dificulta l'enteniment dels seus actes per les masses. No fan el que fan per AMOR a Espanya, ho fan per Amor PROPI. No són altruistes, són egoistes i egocèntrics. No creuen en una visió o projecte (com podria ser la república), Creuen en el lucre personal per sobre del col·lectiu. I en tot cas, ser espanyolista no hauria de ser pejoratiu, és una opció lliure per qui la volguí assumir. De la mateixa manera que ser catalanista, és legítim. Si els descrivim com el que són, mercenaris a sou de l'Estat espanyol, ja haurem avançat un pas més cap a la nació catalana.


No entraré en el debat confús i poc gratificant de la definició de la nació catalana, que certs moviments tenen un interès lúgubre en relacionar amb procedència ètnica. Una nació és un poble sobirà, simplement, és quan un poble diu: "ara mano Jo!"


Aquells joves, que van plantar cara a la repressió, que van vèncer i que durant dies van dir alt i fort: Ara mano Jo! Van SER nació catalana durant aquests dies.


Tots ho sabem, per això tots nosaltres en sentíem orgullosos d'ells per fer el que no hem sabut fer, o no ens va deixar fer l'octubre 2017. Dic no ens va deixar fer, perquè aquells actors secundaris de la repressió que abans mencionava i lliristes de tots els colors van usurpar el rol principal de la funció anomenada referèndum i la van convertir en una burla de mal gust. L'engany va ser de tal magnitud, que dos anys més tard amb revelacions i confessions sota jurament de la farsa organitzada pel mig, hi ha qui encara demana que s'aixequi la suspensió de la DUI.

Sembla mentida que amb el nombre de gent intel·ligent i capaç que hi ha a Catalunya, haver acabat en mans de persones tan poc preparades i tan mediocre. I encara anem de "sobrats" i ens permetem fer mofa dels espanyols amb cert to de superioritat, quan ens acaben de passar literalment la mà per la cara.

Ens permetem titllar de botiflers, aquelles persones de la societat catalana que volen seguir amb Espanya, com si fóssim els elegits, els purs, negant-los el principi mateix sobre el q