Que nos dejen Actuar!

Fa unes setmanes, una desena de milers de joves arreplegats davant de la comissaria de policia de la Via Laietana, entomaven el ja famós càntic de les forces policials desplaçades a Barcelona per aturar el referèndum sobre la independència de Catalunya. "QUE NOS DEJEN ACTUAR"

En aquell episodi del 03 d'octubre 2017, qui cantaven eren els esbirros de l'Estat, envalentits per la permissivitat i pacifisme exemplar de les persones que el primer d'octubre van ser esbatussades pel simple fet de voler votar. Ara, els mateixos eren els espectadors atònits i acovardits de la funció, parapetats darrere els murs del tristament famós edifici de tortura.

Ara, dos anys més tard, precisament el 18 d'octubre 2019, la barca del procés tenia planejada un nou passeig simbòlic cap a Ítaca en forma de vaga general amanida amb desfilada de catifa vermella de les seves vedets pujant a bord de la nau. Tanmateix, els capitans a l'encàrrec de la travessia no havien consultat amb deteniment les previsions meteorològiques que donaven senyals que una onada de fons de gairebé dos anys de longitud s'apropava de la costa amb velocitat superior a la prevista per la sentència del procés. En topar amb una convocatòria dels CDRs, contra-programada el mateix dia envers una enèsima performance inútil, aquesta onada de fons es va transformar en una VAGA de DIGNITAT d'alçada pròpia d'un Autèntic tsunami que es va desfermar sobre la ciutat en forma de batallons de gent jove disposats a plantar cara a la repressió SENSE MATISOS.

El resultat? Una sentida reculada dels actors principals de la repressió i l'entrada en escena dels que molts independentistes anomenen en sentit pejoratiu, els Espanyolistes. Amb el paper d'actors secundaris de la repressió, aquells "lliristes" es van precipitar per aturar la revolta enviant a les trinxeres el seu cordó pacifista amb el seu arcàngel Gabriel per xiuxiuejar als joves "pecadors" les paraules d'amor del senyor (dels anells). Malauradament per a ells, aquells joves havien sortit de casa confessats, i no estaven per hòsties o potser sí... I Gabriel va passar d'Arcàngel a Rufià...

Tenim a Catalunya aproximadament 1,72 milions de joves entre 10 i 24 anys. Això vol dir que en els últims deu anys que portem, aquesta joventut ha estat exposada des de naixement, de la seva infantesa o adolescència al conflicte amb Espanya. Hi ha una certa estratificació observable en el comportament d'aquests joves respecte al mateix conflicte, almenys en el bàndol independentista, que a grans trets podrien representar la meitat d'aquesta població si acceptem que és un reflex de la societat catalana actual.

Els que varen descobrir el conflicte quan tenien al voltant de quinze anys, tenen clar que només una independència total pot ser la solució, ni estatus nous ni "mandangues" però tenen poca fe en el que es pugui assolir ràpidament i ara prefereixen centrar-se en la seva vida i molts decideixen marxar a fora perquè no veuen possibilitats d'emancipació a la seva terra. Altres treballen del que poden esperant trobar algun projecte engrescador. Són Independentistes Oportunistes, dit en sentit positiu.

Els que tenien deu anys més o menys i s'han passat l'adolescència de "manis" amb els pares/avis, escoltant les sobretaules del diumenge sobre el tema i que han presenciat o observat les brutalitats de les forces espanyoles contra els seus, no es deixaran ni trepitjar ni intimidar perquè són l'expressió genuïna de la llibertat. A la seva edat "no tenen res a perdre" encara menys amb les perspectives de futur que se'ls hi dibuixa. Són Independentistes reaccionaris, és dir disposats a reaccionar. A més repressió més fortalesa i convicció tindran. Són el futur immediat del moviment, sempre que sàpiguen separar la seva ideologia "antisistema" natural del seu sentiment nacionalista català. No perquè les dues coses siguin incompatibles, sinó perquè en un futur immediat necessitem que el segon sigui primer. Necessitem que enfoquin les seves energies cap a la construcció del país (al marge dels polítics) abans que la destrucció del sistema certament inoperant i desastrós que els hi hem deixat. Per això és urgent que hi hagi propostes coherents, fruits de la planificació i Premeditació no de la urgència ni de la improvisació. Mentre no hi hagi res que pugui canalitzar aquesta energia, es veurà sacrificada per objectius curt-terministes de partits i associacions per una fal·laç quota de poder.

Finalment els que ara tenen al voltant de 10-15 anys, i que van néixer o van adquirir l'ús de raó en aquest context de conflicte amb Espanya, són simplement Catalans. En la seva psicologia interna és difícil observar una certa dicotomia existent en els altres dos grups: ESPANYOL i/o CATALÀ? Fixeu-vos-hi, són una cosa o l'altre i el millor de tot, és que ho són sense prejudicis. Rancúnies algunes, però prejudicis profunds, encara No. Pels que se senten catalans, veuen els espanyols, francesos, russos, suecs com simplement originaris d'aquests països. Ara bé, que ningú dubti que són permeables a les vexacions i abusos que pateixen les seves germanes i germans grans, pares i àvies. Si el conflicte amb Espanya no és resolt de forma pacífica i/o segueix la repressió, d'aquí a deu anys, aquests seran REVOLUCIONARIS i no els aturarà ningú. I ens toca a totes les generacions anteriors de catalanistes, preparar el terreny meticulosament i dotar-los de les eines necessàries per capgirar tres-cents anys de colonització.

Sí, colonització! Per molt fort que soni i per molt que tots plegats intentem rebaixar la connotació de la paraula amb subterfugis de tipus "Autonomia" o paraules grandiloqüents com ara "Generalitat", Catalunya és una colònia d'Espanya.

Autonomia prové del grec "autós" (propi) "nómos" (Llei), paraula composta que diu el que diu. Amb el 155, judici i altres intervencions de l'Estat a Catalunya, algunes humiliants com el "Órdago" administratiu de la junta electoral al president de la generalitat perquè cessi d'actuar com a Molt Honorable i despenyi del seu balcó una pancarta o el fotia fora, ha quedat clar que ni tan sols som una autonomia.

Les coses són les que són, i el president de la generalitat és un administrador de la colònia, res més. De la mateixa forma que el General Pétain, per molt general que fos, no deixava de ser un administrador de la colònia francesa en nom del tercer Reich durant la col·laboració. I encara tenia la barra de fer cartells com aquest, com dient "més francès que jo, ningú!"

Estic segur que trobareu exemples similars a Catalunya de tots els colors de l'espectre polític. Car el col·laboracionisme no es perpetua amb l'apologia del conquistador però amb la falsa dignificació de la resistència del conquistat. I és un greu error dir "espanyolistes" als dirigents polítics actuals que tenim. Perquè no ho són. Ni són "espanyolistes" ni tampoc catalanistes, son primer i sobretot "CARRERISTES".

La clau per entendre el col·laboracionisme, és aprendre que al llarg de la història, els imperis s'han mantingut en les colònies durant un llarg període de temps, quan han creat una elit local basada en un sistema de gratificació progressiu, donant accés a més poder (sempre limitat) en funció del comportament dels escollits. "Com més serveixis els interessos de l'imperi, millor viuràs!". O millor: "podràs ser "pràcticament" dels nostres si et comportes bé i fas carrera!"

Però, un imperi no és agradable. Un imperi no vol un aliat ni un igual (pretén, per descomptat, tenir aliats i iguals, però no ho vol). Un imperi vol esclavitzar aquells que s'hi rendeixen i transformar-los en esclaus. Un imperi vol destruir els que hi resisteixen. I em sembla que els nostres administradors locals estan experimentant això mateix que us acabo de descriure.

Llavors, utilitzar la paraula "espanyolista" per designar-los és contra-productiu perquè camufla la seva verdadera naturalesa i dificulta l'enteniment dels seus actes per les masses. No fan el que fan per AMOR a Espanya, ho fan per Amor PROPI. No són altruistes, són egoistes i egocèntrics. No creuen en una visió o projecte (com podria ser la república), Creuen en el lucre personal per sobre del col·lectiu. I en tot cas, ser espanyolista no hauria de ser pejoratiu, és una opció lliure per qui la volguí assumir. De la mateixa manera que ser catalanista, és legítim. Si els descrivim com el que són, mercenaris a sou de l'Estat espanyol, ja haurem avançat un pas més cap a la nació catalana.

No entraré en el debat confús i poc gratificant de la definició de la nació catalana, que certs moviments tenen un interès lúgubre en relacionar amb procedència ètnica. Una nació és un poble sobirà, simplement, és quan un poble diu: "ara mano Jo!"

Aquells joves, que van plantar cara a la repressió, que van vèncer i que durant dies van dir alt i fort: Ara mano Jo! Van SER nació catalana durant aquests dies.

Tots ho sabem, per això tots nosaltres en sentíem orgullosos d'ells per fer el que no hem sabut fer, o no ens va deixar fer l'octubre 2017. Dic no ens va deixar fer, perquè aquells actors secundaris de la repressió que abans mencionava i lliristes de tots els colors van usurpar el rol principal de la funció anomenada referèndum i la van convertir en una burla de mal gust. L'engany va ser de tal magnitud, que dos anys més tard amb revelacions i confessions sota jurament de la farsa organitzada pel mig, hi ha qui encara demana que s'aixequi la suspensió de la DUI.

Sembla mentida que amb el nombre de gent intel·ligent i capaç que hi ha a Catalunya, haver acabat en mans de persones tan poc preparades i tan mediocre. I encara anem de "sobrats" i ens permetem fer mofa dels espanyols amb cert to de superioritat, quan ens acaben de passar literalment la mà per la cara.

Ens permetem titllar de botiflers, aquelles persones de la societat catalana que volen seguir amb Espanya, com si fóssim els elegits, els purs, negant-los el principi mateix sobre el qual basem tot el "maleït procés": el dret a escollir. Jo diria que d'entrada una bona part d'ells hi toca bastant més que tots nosaltres junts, perquè ja no es van creure els mercenaris de l'Estat.

A falta de projecte de futur concret de les dues bandes, ens han enfangat en discussions estèrils i confrontacions puerils que han derivat en una divisió que només serveix a mantenir-nos tots plegats en l'statu quo, mentre uns i altres van cobrant les seves paguetes.

La política catalana ha incrementat el seu nivell de teatralització a causa del creixent dèficit de propostes i talent, i seria per fer una superproducció humorística si no fos que el que s'estan jugant a la ruleta són els nostres diners i el nostre futur, i que acaben de bescanviar el que ens quedava de dignitat per unes fitxes més que anomenen "pressupost".

Ara toca fer-nos creure que tot és qüestió de diners, que amb pressupostos serem més catalans, que amb un nou estatut econòmic serem més catalans. Que aquesta taula de la vergonya que estan celebrant com si fos el súmmum de les fites ens durà més regals dels colons, i que llavors ens sentirem més espanyols.... Jo ja els hi dic que els diners i regals se'ls poden ficar on més els vingui de gust. Que ells siguin mercenaris que NOMÉS valoren els diners que reben no implica que tots els catalans siguem iguals.

En l'any 1998 dos investigadors URI GNEEZY & ALDO RUSTICHINI van fer un estudi sobre l'impacte que té una multa en el comportament de la gent per comprovar una teoria que diu que la introducció d'una penalització econòmica pot corregir un mal comportament en situacions on la resta de paràmetres segueix sense modificar.

Llavors van decidir fer un experiment en una cadena privada d'escoles bressols de Haifa (Israël). En aquestes escoles l'horari per recollir els nens és normalment a les 16:00 h, i de tant en tant alguns pares arribaven tard i obligaven una mestra a quedar-se fins a les 16.30 ,per no deixar els infants sense vigilància. Les mestres s'ho anaven tornant perquè els episodis eren esporàdics però de certa freqüència durant la setmana. Els investigadors van canviar la norma a 6 de les 10 escoles de la següent manera: els pares que arribessin més de 10 minuts tard a recollir el seu infant, pagarien uns 15 euros de multa. Lògicament això hauria de tenir l'efecte de reduir els retards. Però al cap d'unes setmanes van observar un increment dels retards fins al doble comparat a les escoles on no s'aplicava la multa. Molt sorpresos i evidentment davant el fracàs de la mesura van decidir anul·lar la norma en aquests 6 establiments i tornar a la normalitat. Per sorpresa seva i malgrat haver-hi tornat a la situació inicial, el nombre de retards no va tornar al punt inicial, i es va mantenir als nivells assolits durant el període de prova i fins i tot van més que doblar.

La conclusió que van extreure és que abans de la multa, el contracte social no escrit entre l'escola i els pares era que cuidarien els seus fills fins a les 16 h però que ells haurien de respectar els drets dels treballadors a també acabar a l'hora prevista per poder també fer la seva vida. Arribar tard comportava pels infractors una certa vergonya per insolidaris envers els treballadors que cuiden els seus infants, i quedaven malament davant de l'escola. En posar-li un preu en aquesta falta, els investigadors van transformar el que abans era percebut com un favor i per tant una cosa de la qual no es podia abusar al risc de quedar molt malament, en un dret a arribar tard que es podia comprar. I un cop havien causat que es pogués substituir un valor com la solidaritat per diners, no van poder revertir-ne els efectes, perquè posar-li preu va ser com firmar el seu certificat de defunció.

Quan mercantilitzem el valor d'una societat com la llibertat amb el discurs patètic d'"Espanya ens roba" o "nou pacte fiscal", l'estem condemnant a l'abús de qui la pot comprar. Quan reclamem el dret a l'autodeterminació, rebaixem el valor de la nostra llibertat a escala de tràmit administratiu com qui demana permís de conduir per poder conduir.

La llibertat és un bé inalienable i intrínsec a la condició humana, no es demana, S'exerceix!

Posar-li preu és condemnar-la a ser trepitjada amb el risc de perdre-la per sempre per molt que vulguem rectificar més endavant. La llibertat l'hem d'exercir en l'àmbit social, econòmic i polític. Ho hem de fer des de la societat civil. Hem de preparar les bases i estructures necessàries perquè en l'àmbit social i econòmic aquests joves amb tant d'orgull puguin dir la seva i participar de la construcció del nostre país. Hem de preparar tots plegats el camí per aquells més de 200.000 irreductibles catalans que no s'ho pensaran dues vegades per exercir sense complexos el seu dret a ser el que són, peti qui peti. Però ara ens toca a tots dir als mercenaris de l'Estat:

Ja que no tenen Pla, que ens deixin actuar, ja que no tenen unitat, que ens deixin actuar, ja que no tenen coratge, que ens deixin actuar, ja que no tenen dignitat, QUE ENS DEIXIN ACTUAR!

Reclus 4.3