Setembre amb llum de gas
La tornada de vacances a Catalunya no ha suposat cap novetat, més enllà de la ja més que desbocada inflació i una crisi econòmica de considerables dimensions que fa perillar les propietats i els estalvis dels catalans. No obstant, confiem en que la feina de l'exili comenci ara a donar els seus fruits i ens salvi d'aquesta clatellada com de tantes altres.
Tampoc ens ha agafat per sorpresa que les jornades pre i post Diada hagin estat plenes de gesticulacions mancades de tota dignitat. Amenaces de trencar el govern, emprar el macarrisme des del faristol enmig del Fossar de les Moreres o jugar al "no ets tu, sóc jo" votant una ILP per aixecar la suspensió de la DUI...
Per desgràcia, si filem prim enmig d'aquest batibull, resulta frustrant descobrir que tota aquesta tropa - la que hem votat - manega l'escenari emprant una de les tècniques de manipulació més cruels: la llum de gas. En poques paraules, es tracta d'una pràctica subtil que progressivament distorsiona la realitat de la víctima mentre l'agressor l'adapta al seu desig.
És fer-te creure que en el seu dia no vas entendre les seves paraules, que en realitat volies quelcom diferent al que en realitat desitjaves, que ets dèbil i els necessites per a no perdre't, que ells estan complint amb el que es van comprometre però el culpable ets tu perquè no ho saps veure. I així, dia a dia, any rere any, aquesta gota malaia ha acabat calant en la consciència col·lectiva, que ha quedat atrapada en una espiral de dependència que ha portat a dipositar una confiança cega en les seves anades d'olla. I és que, malauradament, això mai ha anat d'independència sinó de la dependència que ells podien aconseguir del seu electorat.
Ara bé, haver caigut en aquest parany no significa que la víctima que rep aquesta manipulació sigui algú ingenu i dèbil. Més aviat, els agressors que practiquen la llum de gas tendeixen a escollir persones que demostren una elevada capacitat d'empatitzar amb el dolor aliè. D'aquí, que tota l'estratègia política des del 2017 hagi estat - i estigui - sostinguda pel victimisme més extremista. Saben el què fan i ho continuen fent perquè els hi funciona.
Amb tot això en ment, la resposta no ha de ser donar-se cops de pit i culpabilitzar-se per haver caigut de quatre potes en els plans de quatre sonats (perquè en realitat són quatre comptats i la resta tentacles de segona divisió). Més aviat, caldria considerar que en aquests últims cinc anys ja hem assolit prou perspectiva com per pensar més en quins són els nostres límits i menys en a qui li cal que li aguantem el para-sol.
I aquest és possiblement el pas més dur, trencar amb un vincle que et porta alimentant emocionalment durant tant de temps. Un vincle que no t'ha proveït de res però que t'ho ha promès tot.