Si us plau, deshereteu-nos
Des que al 2017 vam decidir que el nostre destí era viure acomodats en una roda d’hàmster, molts han estat els laments que s’han anat succeint en forma de tuits, cròniques i eslògans preguntant “On són els joves?”.
No tinc cap resposta en concret a aquesta pregunta, sinó que més aviat em motiva a adreçar una petició al gruix de la població que “ja té la vida feta”. Si us plau, deshereteu-nos. En tot allò que respecti a l’àmbit polític de la colònia, gestioneu-lo com us plagui, però quan us toqui abandonar el vaixell no és necessari que ens deixeu cap llegat. No el volem, no ens cal. I aquesta no és una mostra de vanitat juvenil, sinó un prec per la salut mental col·lectiva d’aquells que encara no pentinem canes (bé, potser ja alguna).
La setmana passada vam assolir el títol d’un nou postgrau en vergonya aliena, protagonitzat per en Jordi Turull fent entrega a l’Arxiu Nacional de les cartes rebudes de la presó. Quina lliçó històrica ens aporta aquest material? Continuar perpetuant el xantatge emocional com la maniobra política més efectiva per manegar el moviment independentista? Continuar blindant-se amb l’argument moral de “hem estat a la presó, som intocables”? Assumir que aquesta serà la memòria històrica que ens tocarà reivindicar i protegir d’aquí a cinquanta anys?
No tenim cap deute amb una generació de polítics que han decidit convertir-se en els prínceps del vot, ni tenim cap obligació de seguir les passes dels seus followers més veterans. Potser més aviat la nostra única obligació és marcar una frontera impenetrable entre la seva bombolla i la nostra realitat. Independitzar-nos d’aquest estat psicodèlic sostingut per les desenes de “clatellades” judicials europees que se suposa que ens haurien d’haver fet ja ultra independents; també per la utòpica unitat dels partits convertida en mantra pels corporativistes del 52% i dels pregoners de “l’ompliu les urnes, que volem cobrar les dietes” i pel masoquisme d’aquells que es refugien en l’esperança de la jugada mestra definitiva. En definitiva, fugir d’un estat psicodèlic promulgat per aquells que tenen clar que, abans que principis, tenen una nòmina espanyola així que ancha es Castilla i el nostre pap més.
A tots aquells que voleu continuar rient-los les gràcies, us deixem fer. Ara bé, no pretengueu que us agafem el relleu, que comprem el seu marxandatge, que llegim els seus llibres, que repiulem els seus fils màgics i menys encara que continuem pagant-los el sou amb els nostres vots. Es tracta de desheretar-nos de tota responsabilitat que impliqui continuar enaltint la seva mediocritat.
A diferència de vosaltres, no sostindrem la bonhomia de Junqueras, ni les cartes de Turull, ni els bolis liles de Forcadell, ni els tatxons sensacionalistes al llibre de Puigdemont, ni les defenses de balcó de Cuixart, ni la tesi de Romeva, ni el cinisme d’Aragonès, ni les preferències per la mida de les mamelles d’en Lluís Salvadó, ni la cridòria d’en Jordi Sánchez, ni la buidor de discurs de Rovira, ni la pancarta d’en Quim Torra.
Ni la seva traïció ni la vostra derrota, seran la nostra herència.