Unitat sobre bases noves per la independència

El país ha consumat el retorn al marc mental dels anys vuitanta i noranta del segle passat. Ni dos anys sencers ha necessitat per a fer aquest viratge de cent vuitanta graus. No cal esperar a les més que probables autonòmiques de la tardor per a certificar-ho.

De totes les obres mestres anunciades pels partits que encara retenen l’exclusiva de l’independentisme, aquesta és, sens dubte, la més real, tangible i perfecta: fer retrocedir vora dos milions de persones a l’estat mental de fa vint anys.

Veníem de ser, ben segur, el poble més esperançat d’Europa, més convençut de les seves capacitats i forces per a escometre, ni més ni menys, una empresa tan ambiciosa com la que suposa la construcció d’un Estat nou sense les hipoteques i servituds que arrosseguem per aquests tres segles de submissió a Espanya.

Anys de mobilitzacions massives, de progressiu convenciment que existia, com a cap altre racó del món més pròxim, una comunió perfecta entre el poble i els seus representants. Democràcia real. El poble mana i els polítics obeeixen, es deia. Fins a aquells primers dies d’octubre de 2017, la part més activa del país feia honor a aquelles lletres tan ben traçades d’en Lluís Llach que diuen: "Una llum ens crema els ulls, el desig d'un nou món des de les nostres arrels. Una llum que ens omple els ulls, fermament som aquí per conviure l'univers".

No hi ha pitjor crim que esborrar la llum que crema els ulls d’un poble. L’esperança en quelcom que rau més enllà de la satisfacció immediata de les pròpies necessitats més materials, que suposa un bé col·lectiu que es vol tot pensant no només en el nostre present efímer, sinó també en les generacions futures.

Res a veure amb les celebracions que hem estat veient durant aquests tres mesos de serial electoral en les cares dels militants i simpatitzants dels partits. És una alegria diferent, un pèl impostada, carregada d’aquell regust agredolç de la revenja contra qui es percep com a competidor per un mateix electorat. És l’alegria dels qui es conformen amb els guanys petits i els horitzons barrats. Més retrets que alegries, també cal dir-ho. Retrets contra els qui gosen no votar o contra els qui gosen votar candidatures que no obtenen escó o regidors. És com tornar a sentir aquelles converses de barra de bar dels primers anys de la transició espanyola, quan els deixebles del franquisme sociològic s’exclamaven: “Hi ha massa partits. Amb un de sol que mirés pel poble ja n’hi hauria prou.”

I és que la cultura democràtica del país ha experimentat un retrocés als anys vuitanta/noranta del segle passat, anys en què independentistes eren detinguts i torturats impunement, mentre la majoria s’ho mirava amb el mateix posat moralista que ara es mira els nanos que arrosseguen contenidors al mig del carrer per tal d'impedir que els mossos -que havien de ser sempre nostres- atropellin tothom que corre per a fugir de la pluja de garrotades indiscriminades. No interessa llegir les denúncies ni els escrits d’acusació dels lletrats de la Generalitat contra els manifestants favorables a la investidura de Puigdemont. No interessa esbrinar la realitat, només importa allò de tancar files amb “els nostres”, cegament.

A partir d’algun moment d’aquests gairebé dos anys, els “nostres” han deixat de ser les dones i els homes, els nois i les noies, del poble de Catalunya. Han deixat de ser, fins i tot, els nostres fills i el seu futur, per a esdevenir, únicament, els polítics. I no tots els polítics, eh! Només els polítics dels partits dels presos i exiliats.

Per això, un Parlament i un Govern que, reiteradament, han vulnerat tot allò pel què van demanar el vot i van ser votats, que han dedicat totes les seves energies i recursos a deslegitimar com ningú més ho ha fet, ni tan sols Espanya, el mandat vinculant del primer d'octubre, a buidar de tot contingut el dret a l’autodeterminació, a obeir fil per randa tantes instruccions com es rebessin dels poders espanyols i a reprimir l’independentisme amb la mateixa absència de manies que abans va mostrar el Ministeri de l’Interior espanyol... no fa l’efecte que faria en un poble amb bona salut democràtica i una autoestima normal.

Per a la majoria de la gent que encara vota partits que han demostrat fins a l'avorriment que no tenien cap intenció seriosa de conduir el país a la independència, “els nostres” són les patums polítiques, les vedettes mediàtiques i els seus partits. No la gent. No el poble. 

Però això no era així fa dos anys, tot i que la llavor sí que hi era. Hi era, perquè aquest procés anomenat sobiranista es va deixar a les mans de persones -tant pel què fa a les entitats com pel què fa als partits que controlen des d’un bon principi aquestes entitats- que l’han conduït amb el llibret d’estil, el manual d’instruccions i el marc mental de l’autonomisme. No és estrany, doncs, que en ensopegar amb la primera dificultat seriosa, el primer obstacle important, tot s’hagi esfondrat com un castell de cartes i que el poble no hagi comptat amb la mena d’arquitectura i contraforts mentals imprescindibles per a poder sobreposar-se a qualsevol intent d’empetitir-lo i esporuguir-lo.

Tot va començar quan aquells que havien de declarar la independència, la van suspendre als vuit segons. Així, van materialitzar el malson que durant vuit anys tanta gent havia intentat exorcitzar i que podia sentir després de cada míting, quan algú se m'atansava, em premia el braç, em mirava amb una certa ansietat, i em preguntava: “aquest cop no ens fallaran, oi que no?” Una por pròpia d’un poble massa acostumat a perdre, a votar, sovint, succedanis d’allò que voldria amb una pinça al nas, a ignorar que és mereixedor del mateix respecte que té qualsevol altre poble pel sol fet de ser.

Es va agreujar quan els qui podien haver romàs a l’exili amb el verb i les mans lliures, van tornar per a entregar-se a les autoritats de l’Estat ocupant. Tant és com ho vulguin maquillar. En qualsevol procés d’independència -i més quan ja ha estat votada-, l’última cosa que es pot fer és reconèixer alguna potestat jurisdiccional a les autoritats de l’Estat ocupant. Si ho fas, si ets tu qui s’entrega de la manera que ho han fet “els nostres”, és que reconeixes la legitimitat de l’Estat ocupant per a jutjar els actes de sobirania dels catalans. De tots. I cap, cap ni un dels suposats beneficis de la teva acció, com ara “deixar Espanya en evidència”, pot emmascarar aquest reconeixement de la sobirania de l’altre, de la legitimitat del carceller.

I a més, què vol dir això de deixar l’Estat en evidència? És que no n’hi havia prou amb la violència desfermada contra la població civil pacífica del primer d'octubre o amb les detencions i assalts a les conselleries i centre de comunicacions? Graveu-vos-ho amb ferro roent, si cal: en qualsevol indret del món no sotmès a un procés de desvaloració individual i col·lectiva tan bestial com el que pateix bona part de Catalunya, allò del primer d'octubre contra la població civil i les escoles és “casus belli”, és el més consumat exemple d’una causa justa. No es necessita res més.

Tan poc respecte mereixia per als polítics catalans l’agressió alenada d’antuvi, planificada, organitzada i sistemàtica contra civils de la nació catalana que només votaven pacíficament, comesa per forces armades fins a les dents, pertanyents a un institut armat del Ministeri de Defensa i a la policia de l’Estat espanyol? Tan poca cosa els devia semblar que van pensar que pagava la pena lliurar-se com a ostatges i màrtirs al preu de reconèixer la legitimitat d’Espanya per a jutjar-los, a ells i a tots els qui han estat reprimits després -i als que ho serem, tard o d’hora-.

O és que anar a la presó -potser pensant que no seria per massa temps- permetia desviar el moviment independentista dels seus objectius i facilitava, sobretot, que els partits es poguessin estalviar allò tan propi dels demòcrates, conegut com a retre comptes? I més important que això, no serà que era la via més segura per a garantir-se l’hegemonia electoral tot i haver estavellat el procés, a còpia d’exacerbar l’explotació de sentiments, emocions i fins i tot la culpa (“són a la presó per nosaltres...”)?

Arran d’aquelles males decisions, totes les que han vingut després han anat dirigides a estigmatitzar l’independentisme que defensa el caràcter vinculant del referèndum -és a dir, que