Unitat sobre bases noves per la independència

Updated: Jun 17, 2019



El país ha consumat el retorn al marc mental dels anys vuitanta i noranta del segle passat. Ni dos anys sencers ha necessitat per a fer aquest viratge de cent vuitanta graus. No cal esperar a les més que probables autonòmiques de la tardor per a certificar-ho.

De totes les obres mestres anunciades pels partits que encara retenen l’exclusiva de l’independentisme, aquesta és, sens dubte, la més real, tangible i perfecta: fer retrocedir vora dos milions de persones a l’estat mental de fa vint anys.

Veníem de ser, ben segur, el poble més esperançat d’Europa, més convençut de les seves capacitats i forces per a escometre, ni més ni menys, una empresa tan ambiciosa com la que suposa la construcció d’un Estat nou sense les hipoteques i servituds que arrosseguem per aquests tres segles de submissió a Espanya.


Anys de mobilitzacions massives, de progressiu convenciment que existia, com a cap altre racó del món més pròxim, una comunió perfecta entre el poble i els seus representants. Democràcia real. El poble mana i els polítics obeeixen, es deia. Fins a aquells primers dies d’octubre de 2017, la part més activa del país feia honor a aquelles lletres tan ben traçades d’en Lluís Llach que diuen: "Una llum ens crema els ulls, el desig d'un nou món des de les nostres arrels. Una llum que ens omple els ulls, fermament som aquí per conviure l'univers".

No hi ha pitjor crim que esborrar la llum que crema els ulls d’un poble. L’esperança en quelcom que rau més enllà de la satisfacció immediata de les pròpies necessitats més materials, que suposa un bé col·lectiu que es vol tot pensant no només en el nostre present efímer, sinó també en les generacions futures.


Res a veure amb les celebracions que hem estat veient durant aquests tres mesos de serial electoral en les cares dels militants i simpatitzants dels partits. És una alegria diferent, un pèl impostada, carregada d’aquell regust agredolç de la revenja contra qui es percep com a competidor per un mateix electorat. És l’alegria dels qui es conformen amb els guanys petits i els horitzons barrats. Més retrets que alegries, també cal dir-ho. Retrets contra els qui gosen no votar o contra els qui gosen votar candidatures que no obtenen escó o regidors. És com tornar a sentir aquelles converses de barra de bar dels primers anys de la transició espanyola, quan els deixebles del franquisme sociològic s’exclamaven: “Hi ha massa partits. Amb un de sol que mirés pel poble ja n’hi hauria prou.”

I és que la cultura democràtica del país ha experimentat un retrocés als anys vuitanta/noranta del segle passat, anys en què independentistes eren detinguts i torturats impunement, mentre la majoria s’ho mirava amb el mateix posat moralista que ara es mira els nanos que arrosseguen contenidors al mig del carrer per tal d'impedir que els mossos -que havien de ser sempre nostres- atropellin tothom que corre per a fugir de la pluja de garrotades indiscriminades. No interessa llegir les denúncies ni els escrits d’acusació dels lletrats de la Generalitat contra els manifestants favorables a la investidura de Puigdemont. No interessa esbrinar la realitat, només importa allò de tancar files amb “els nostres”, cegament.

A partir d’algun moment d’aquests gairebé dos anys, els “nostres” han deixat de ser les dones i els homes, els nois i les noies, del poble de Catalunya. Han deixat de ser, fins i tot, els nostres fills i el seu futur, per a esdevenir, únicament, els polítics. I no tots els polítics, eh! Només els polítics dels partits dels presos i exiliats.

Per això, un Parlament i un Govern que, reiteradament, han vulnerat tot allò pel què van demanar el vot i van ser votats, que han dedicat totes les seves energies i recursos a deslegitimar com ningú més ho ha fet, ni tan sols Espanya, el mandat vinculant del primer d'octubre, a buidar de tot contingut el dret a l’autodeterminació, a obeir fil per randa tantes instruccions com es rebessin dels poders espanyols i a reprimir l’independentisme amb la mateixa absència de manies que abans va mostrar el Ministeri de l’Interior espanyol... no fa l’efecte que faria en un poble amb bona salut democràtica i una autoestima normal.


Per a la majoria de la gent que encara vota partits que han demostrat fins a l'avorriment que no tenien cap intenció seriosa de conduir el país a la independència, “els nostres” són les patums polítiques, les vedettes mediàtiques i els seus partits. No la gent. No el poble. 

Però això no era així fa dos anys, tot i que la llavor sí que hi era. Hi era, perquè aquest procés anomenat sobiranista es va deixar a les mans de persones -tant pel què fa a les entitats com pel què fa als partits que controlen des d’un bon principi aquestes entitats- que l’han conduït amb el llibret d’estil, el manual d’instruccions i el marc mental de l’autonomisme. No és estrany, doncs, que en ensopegar amb la primera dificultat seriosa, el primer obstacle important, tot s’hagi esfondrat com un castell de cartes i que el poble no hagi comptat amb la mena d’arquitectura i contraforts mentals imprescindibles per a poder sobreposar-se a qualsevol intent d’empetitir-lo i esporuguir-lo.


Tot va començar quan aquells que havien de declarar la independència, la van suspendre als vuit segons. Així, van materialitzar el malson que durant vuit anys tanta gent havia intentat exorcitzar i que podia sentir després de cada míting, quan algú se m'atansava, em premia el braç, em mirava amb una certa ansietat, i em preguntava: “aquest cop no ens fallaran, oi que no?” Una por pròpia d’un poble massa acostumat a perdre, a votar, sovint, succedanis d’allò que voldria amb una pinça al nas, a ignorar que és mereixedor del mateix respecte que té qualsevol altre poble pel sol fet de ser.

Es va agreujar quan els qui podien haver romàs a l’exili amb el verb i les mans lliures, van tornar per a entregar-se a les autoritats de l’Estat ocupant. Tant és com ho vulguin maquillar. En qualsevol procés d’independència -i més quan ja ha estat votada-, l’última cosa que es pot fer és reconèixer alguna potestat jurisdiccional a les autoritats de l’Estat ocupant. Si ho fas, si ets tu qui s’entrega de la manera que ho han fet “els nostres”, és que reconeixes la legitimitat de l’Estat ocupant per a jutjar els actes de sobirania dels catalans. De tots. I cap, cap ni un dels suposats beneficis de la teva acció, com ara “deixar Espanya en evidència”, pot emmascarar aquest reconeixement de la sobirania de l’altre, de la legitimitat del carceller.

I a més, què vol dir això de deixar l’Estat en evidència? És que no n’hi havia prou amb la violència desfermada contra la població civil pacífica del primer d'octubre o amb les detencions i assalts a les conselleries i centre de comunicacions? Graveu-vos-ho amb ferro roent, si cal: en qualsevol indret del món no sotmès a un procés de desvaloració individual i col·lectiva tan bestial com el que pateix bona part de Catalunya, allò del primer d'octubre contra la població civil i les escoles és “casus belli”, és el més consumat exemple d’una causa justa. No es necessita res més.

Tan poc respecte mereixia per als polítics catalans l’agressió alenada d’antuvi, planificada, organitzada i sistemàtica contra civils de la nació catalana que només votaven pacíficament, comesa per forces armades fins a les dents, pertanyents a un institut armat del Ministeri de Defensa i a la policia de l’Estat espanyol? Tan poca cosa els devia semblar que van pensar que pagava la pena lliurar-se com a ostatges i màrtirs al preu de reconèixer la legitimitat d’Espanya per a jutjar-los, a ells i a tots els qui han estat reprimits després -i als que ho serem, tard o d’hora-.


O és que anar a la presó -potser pensant que no seria per massa temps- permetia desviar el moviment independentista dels seus objectius i facilitava, sobretot, que els partits es poguessin estalviar allò tan propi dels demòcrates, conegut com a retre comptes? I més important que això, no serà que era la via més segura per a garantir-se l’hegemonia electoral tot i haver estavellat el procés, a còpia d’exacerbar l’explotació de sentiments, emocions i fins i tot la culpa (“són a la presó per nosaltres...”)?


Arran d’aquelles males decisions, totes les que han vingut després han anat dirigides a estigmatitzar l’independentisme que defensa el caràcter vinculant del referèndum -és a dir, que respecta la democràcia-, dirigides a laminar l’autoestima i l'autoconfiança de la gent, dirigides a esfondrar qualsevol esperança en què la independència pugui ser possible sense el vist i plau d’Espanya o d’alguna altra “instància superior”, dirigides a fer por, tot validant i esbombant el fantasma d’una intervenció armada d’Espanya, magnificant l’amenaça dels quatre escamots itinerants que es dedicaren a agredir gent vulnerable que duia un llacet groc davant la deserció del “nostre govern” i dels mossos. Durant molts mesos, el propi govern efectiu ha col·laborat en la construcció d’una mena de new normal en què el presumpte perillós a vigilar o, si s’escau, atonyinar, és el manifestant independentista; mai els ultres espanyolistes, que s’han pogut passejar impunement pels nostres carrers gaudint d’infligir-nos una doble humiliació.


Si l’acció dels partits del govern sobre la gent independentista ha estat una veritable obra d’enginyeria social dirigida a desmobilitzar, esporuguir i laminar l’autoconfiança, l’estratègia política no ha pogut ser més favorable als interessos d’Espanya. Canviar PP per PSOE justament quan mig món ja tenia coll avall que Espanya era un país governat per corruptes amb tendències autoritàries i força lligams amb el franquisme, ha estat un error letal que ens obliga a refer tot el camí guanyat a l’exterior per a sensibilitzar mitjans de comunicació, opinions públiques i persones políticament rellevants en l’escenari europeu i internacional. La pobra excusa de voler demostrar al món que el PSOE ho fa igual que el PP és pura fantasia. La realitat és dura: Catalunya, sobretot arran d’aquell error de difícil reparació, ha tornat a ser un afer plenament intern i Espanya, als ulls del món, un Estat governat per un partit que encara gaudeix de la presumpció de demòcrata i, a sobre, progressista, un Estat que ha recuperat l’estabilitat i la confiança dels seus socis.


El mateix canvi del PP pel PSOE, en què el règim espanyol va saber embolicar el processisme, respon a una operació d’Estat per a salvar Espanya in extremis, en un moment en què el desprestigi i la inestabilitat de l’Estat veí començaven a assolir uns nivells preocupants segons el parer dels seus aliats. La posterior convocatòria d’eleccions anticipades per part de Pedro Sánchez, s’ha fet per a consolidar encara més la recuperació de la imatge exterior d’Espanya, quan més li ha convingut al PSOE, que s’ha servit dels partits processistes com a ximplets útils per a ocupar la centralitat del seu país i guanyar amb prou comoditat tres eleccions (espanyoles, europees i municipals) que el consoliden per força temps.

Un poble amb l’autoestima destrossada, sense més esperança que la de confiar en que l’Estat espanyol li concedeixi algun dia el dret a l’autodeterminació, o que ho faci un tribunal europeu -com si això fos remotament possible- o que caigui del cel per alguna carambola estranya, mentre s’esforça per tornar a una mena de normalitat absolutament anormal, com si tot allò del procés per la independència hagués estat un miratge. Aquest és el resultat de l’única gran jugada mestra d’uns partits que mai, d'ençà el primer minut que es van abocar a controlar amb mà de ferro ANC i Òmnium fins al darrer alè, mai no han pensat seriosament a fer cap independència, i sí a millorar la quota de poder autonòmic i, sobretot, les seves aspiracions d’hegemonia electoral dins d’una Catalunya sotmesa a Espanya.


Catalunya és avui una gens sobirana distopia. La seva gent, majoritàriament, de manera conscient o inconscient, ha decidit bescanviar-se. Bescanviar el poble present i futur per la sort d’aquests presos i exiliats il·lustres. Fer dependre l'esdevenidor, la dignitat i la llibertat d’aquest poble de la sort d’aquests presos i exiliats en el seu recorregut pels tribunals espanyols i europeus. Alguns, els més informats, fins i tot ho fan sabent que cap tribunal que pogués arribar a exonerar presos i exiliats, dictaminarà mai res sobre la independència de Catalunya.


Avui, la majoria dels catalans ignora que la manera de pressionar els polítics per tal que vagin en direcció a la independència i no pas, com ara, en direcció a l’autonomisme, és, precisament, no votant-los. És l’únic llenguatge que els partits entenen. O el problema és, potser, més greu: podria significar que molta gent ignora en què consisteix realment actuar com ho fa qui vol assolir la independència.

Si heu arribat fins aquí, segur que em demanareu: sí, molt bé, és desolador, però i ara què fem? Ens suïcidem? Ens n’anem a l’exili? Ho cremem tot?


Si ets conscient que Catalunya no s’ha d’estimar pas perquè sigui el millor país del món ni el més gran ni el més admirable, sinó, senzillament perquè és el nostre, perquè si no ho fem nosaltres, ningú més no ho farà; la resposta només pot ser una: cal reconstruir entre tots el moviment independentista sobre unes bases sòlides i noves, completament diferents d’aquelles que han sostingut el “procés sobiranista.”

No es pot enfrontar amb garanties un repte colossal com el de fer efectiva la independència respecte d’un Estat hostil com Espanya, sense una prèvia desconnexió mental del relat hispanocèntric; sense que un nombre prou significatiu de gent que després serà seguida per la majoria, desaprengui, una per una, totes les indefensions apreses que han actuat com a camisa de força que ens posem solets i que fan que l’adversari ni tan sols s’hagi de despentinar per a doblegar-nos.


No es pot enfrontar amb garanties d’èxit una empresa com aquesta sense reforçar l’autoestima col·lectiva dels catalans, sense fer-los veure que han de deixar de viure com a reserva índia dins del seu propi país, que han de deixar de confondre l’educació amb la claudicació, que han de deixar de viure com éssers subsidiaris, residuals, de segona, dins de l’armari. Que només un poble que no viu la seva condició com a subsidiària de cap altre és prou atractiu i desperta el desig d’integrar-s’hi com un més entre nosaltres.


Canviar la cultura del poder. Voler la independència implica voler fer un Estat. Fer un Estat implica preparar unes condicions que no pots executar i desenvolupar a plena llum del dia ni amb les regles del joc que t’imposa aquell que ho vol impedir. Fer un Estat implica preparar-se per a exercir el poder i exercir aquest poder quan arriba el moment. I, òbviament, implica que s’hauran de prendre decisions que no sempre seran amables, abans i després de declarar la independència.


Cal deixar de mirar-se el melic. La independència de Catalunya no convé a molts interessos poderosos. Ni d’aquí ni d’Europa. Però sí que pot convenir a uns quants altres, inclosos alguns interessos europeus, i amb tots aquests és que s’ha de saber bescanviar uns interessos per uns altres. Arrufant el nas, si cal, com ha fet tot poble que sí que ha pogut esdevenir Estat. I deixar de perdre el temps i les energies fent cosetes molt ètiques i estètiques que potser fan exclamar "ui, mira, sí que són bona gent", però que en cap cas mouran una sola tecla perquè tinguem cobertes algunes bases essencials en arribar l'hora de declarar la independència


Cal deixar d'engrescar la gent a fer accions sense solta ni volta, que només condueixen a una creixent decepció i desafecció quan es veu que no hi ha continuïtat a les institucions. Aquella part del poble que vol la independència és el capital més valuós del qual disposa Catalunya. Per això, se’ns ha d’organitzar bé, perquè aquelles accions en què prenem el protagonisme i en què correm els riscos tinguin la màxima transcendència, pes i poder de decantació. Nosaltres no tenim armes ni tancs ni avions, però tenim l’única força contra la qual, en el nostre context geopolític i cultural, qui només té armes, tancs i avions és com si no tingués res.


Amb la ferma voluntat de refer el moviment social independentista sobre noves bases molt més sòlides, un conjunt de persones d’arreu del país ens vàrem començar a trobar periòdicament fins a crear Unitat per la Independència. Aquesta és la nostra resposta: Unitat, tota, però només n’hi pot haver, d’unitat, si es parteix del respecte al mandat democràtic d’independència que ja ha estat emès en un referèndum vinculant per imperatiu legal. Només hi pot haver unitat per a preparar la desconnexió d’Espanya i la presa del control sobre el país i els seus poders. Només hi pot haver unitat si és per a fer efectiva la independència des d’un Parlament amb majoria absoluta d’escons independentistes.

La unitat només pot ser entre els qui no només comparteixen un mateix objectiu, sinó que, a més, caminen en el sentit de la circulació que condueix cap a aquest objectiu, no pas en sentit oposat o bé per un camí que condueix a un barranc del que podríem trigar trenta o quaranta anys més a sortir-ne.


Unitat, sí, sobre bases noves, més sòlides. Unitat per la independència. Per què, si no?


Isabel Castro